Article escrit per l'Alba Maria Campos, Infermera voluntària espanyola, especialitzada en salut familiar i comunitària.
Traduït del castellà per la Nicole Ramirez i corregit per l'Alba Miquel
Fotos fetes amb la X-pro1 © Clara Go - Foto de la pissarra feta amb el telefon de l'Alba Mª Campos.
La menstruació no és una experiència passiva, no és una cosa que “el cos fa per nosaltres”, sinó que nosaltres la fem activament en harmonia amb el ritme còsmic.
Fa uns quants mesos, un amic ens va parlar sobre un projecte en una de les zones més remotes del Nepal: el Far West. Ens va explicar més o menys de què tractava el projecte i el tema em va semblar molt interessant. Mai n’havia sentit parlar: el Chhaupadi.
Vam dir que sí de seguida. Després, vaig començar a llegir sobre el tema i, com més llegia, més interessada hi estava i més contradiccions em sorgien. El Chhaupadi és una tradició hindú que, tot i que el govern del Nepal la va prohibir l’any 2005, encara es segueix practicant en algunes zones del país.
Aquesta pràctica consisteix en deixar la dona aïllada de la casa familiar durant dos, tres, set, o – en alguns llocs i castes – fins i tot deu dies durant la menstruació. No poden entrar a la cuina, cosa que les obliga a treballar més hores fora de casa. Tampoc poden utilitzar el bany, motiu pel qual han de fer les seves necessitats on puguin. Tenen prohibit resar o anar als temples, tocar les vaques o munyir-les. Res de menjar fruites, verdures, carn o làctics i ni parlar-ne de tocar l’aigua: depenen d’una altra persona cada vegada que vulguin beure. Si no ho fan així, seran considerades les culpables de totes les adversitats que els passin a elles i al seu entorn. Tot això, gràcies a una maledicció enviada pel déu Indra que fa que se’ns consideri impures i malastrugues per a la nostra família cada vegada que menstruem.
Vaig intentar trobar els arguments que sostinguessin aquesta pràctica per evitar jutjar-la des d’un punt de vista massa occidental, que em portés a desenvolupar el voluntariat d’una forma ”neocolonialista”, com solen fer les grans ONG. Quan vaig ser conscient de la complexitat de l’assumpte que ens disposavem a tractar, vaig començar a qüestionar-me qui era jo per intentar canviar uns costums tan arrelats. Occident ens dóna la oportunitat de viure la regla com ens agradaria? Per descomptat que no, encara que tampoc aconseguia trobar la lògica d’aquesta tradició des d’una perspectiva que no fos la opressió patriarcal que oprimeix a les dones del món. Després, em va sorprendre que fossin les pròpies dones les que se sotmetessin entre elles. Els homes, pel que sembla, estaven al marge de tot.
Després de buscar molt, va arribar a les meves mans un article que explicava algun dels pilars que sostenen aquesta tradició. Des d’una perspectiva prànica o energètica, tenim cinc pranes, o cinc energies en el nostre cos.
Una d’aquestes s’encarrega d’expulsar el que és “impur” –tant físicament com emocionalment. Em va semblar molt interessant aquesta perspectiva, encara que res justificava aquesta actitud tan violenta. Així, d’alguna manera, se’ns permetia a les dones descansar, evadir-nos del nostre entorn i poder prendre’ns uns dies per a nosaltres mateixes, per poder traslladar les emocions inconscients a la consciència, sense jutjar-les ni analitzar-les, i establir amb això un contacte més profund amb nosaltres mateixes. Espai molt necessari que no se’ns concedeix en la majoria de les cultures. En aquest període, la Shakti (energia femenina) flueix pels nostres cossos amb major intensitat, la qual cosa fa que nosaltres estiguem més sensibles davant dels estímuls de l’entorn, de la mateixa manera que l’entorn també es veu més afectat per aquesta.
Evidentment, no hi ha justificació per a aquest maltractament, sostingut principalment per les dones de més edat, i vaig decidir enfocar el programa des d’una perspectiva autocrítica. Que fossin elles mateixes les que qüestionessin la seva forma de viure la menstruació i, així, apoderar-se per alliberar-se de les supersticions que les seves famílies els havien inculcat – i que tampoc s’allunyaven gaire de les que tenia la meva àvia fa 50 anys.
La por de “neocolonitzar” a través del voluntariat no era l’única cosa que em passava pel cap. Sabia que el viatge no seria fàcil: els autobusos locals eren llaunes rovellades, plens de gent embotida com sardines, i les carreteres, malgrat ser precioses, tenien molts revolts, un darrera l’ altre, a més de grans pedres i forats que feien que semblés que bolcariem en qualsevol moment. N’estàvem avisades, però res no ens podia aturar. L’ Alba i jo estavem a punt d’emprendre una altra nova aventura.
Una de les nostres pors era l’idioma. Seríem capaços de donar una classe d’aquestes característiques en anglès? En el fons, sabíem que ens en sortiriem. Però, què passaria amb les traduccions al nepalès? Qui les faria?
Dues voluntàries infermeres van venir amb nosaltres. Al principi no va ser fàcil coordinar-nos entre nosaltres, però al final, vam quedar bastant orgulloses de com ens havíem desenvolupat.
Gràcies a les reflexions realitzades amb el col·lectiu d’autogestió de la salut –Salut entre Totxs– les quals agraeixo la capacitat d’escolta, reflexió, lluita i crítica constant; així com a Marta –la meva amiga de tota la vida–, amb la qual vaig tenir intenses converses sobre el tema i a Julen –un estudiant d’antropologia que em va bombardejar d’informació–, vaig decidir dissenyar el primer esbós del programa a Barcelona, encara sense saber què ens trobaríem, quan, ni on, fins l’últim moment.
Mentre viatjàvem per l’Índia, l’Alba i jo vam dissenyar el programa que ofeririem als col·legis. Vam incloure treballar els canvis físics i emocionals en l’adolescència, posant èmfasi principalment en els canvis emocionals amb l’objectiu de fomentar la consciència i expressió emocional. També explicar el funcionament de l’aparell reproductor masculí i femení, insistint en els tres orificis i el clítoris. Així mateix, insistir a considerar el cicle menstrual com alguna cosa natural, fent la similitud entre el cicle de l’aigua i de la lluna i insistint en els períodes més i menys fèrtils per “fomentar la capacitat de decisió” a l’hora de quedar-se embarassades.
També vam incloure una estona per expressar per grups què era el que menys els agradava a les nenes en relació amb la seva menstruació, mentre fèiem una meditació guiada amb els nens en la qual haurien de posar-se en la situació de les nenes durant el seu període. Després, cada grup va exposar les seves sensacions a tota la classe.
Ens semblava importantíssim que s’expressessin i es parlés del tema perquè en traguessin les seves pròpies conclusions. Al final, vam explicar les relacions sexuals, englobant l’ amor, el plaer per a tots dos sexes i la reproducció, així com els mètodes anticonceptius. Vam dubtar de com abordar aquest tema ja que no sabíem quines oportunitats tindrien per accedir-hi, i ens va sorprendre bastant que fossin ells i elles qui ens preguntessin sobre el tema. Al principi de la classe, vam deixar un paper a cada jove perquè escrivissin tots els dubtes que els sorgissin i poder resoldre’ls de manera anònima.
Per fi va arribar el moment de començar la nostra aventura. Des de Varanasi vam anar a Lumbini, Danghari i Mangalsen. Ens va costar més de 3 dies arribar a Basti. Va ser una sobredosi de transport públic important!
Anàvem bastant mentalitzades dels ritmes i els imprevistos del Nepal i la veritat és que tot va sortir bastant bé. El camí de Mangalsen a Basti va ser impressionant, tant per les vistes com per les dificultats. El jeep ens va deixar el més a prop que va poder, Tant, que el van haver de treure amb una grua. Després, vam baixar més de 3 hores per un camí de muntanya acompanyades per un grup de súperdones capaces de portar fins a 50kg sobre els seus caps mentre els marits bevien, jugaven a cartes o –molts d’ells–, s’havien escapat. Vam al·lucinar amb les portadores, que igual que carregaven pedres, carreguen famílies i el pes d’una cultura que les té molt oprimides. El primer que ens van preguntar en un dels descansos va ser si teníem xicot, estàvem casades o teniem fills. Quan vam respondre que no, van dir “molt bé, descobrint món i gaudint de la vida. Nosaltres no tenim aquesta oportunitat”. Les emocions ja començaven a estar a flor de pell.
Basti és un poble dividit en nou districtes, i algunes noies triguen més de tres o quatre hores caminant per anar a l’ escola, factor important a tenir en compte. A més, no hi ha cap altre mitjà de transport, ja que al poble no hi ha ni carrers ni terreny llis, és tot muntanya, amb turons a dalt i a baix i pedres que, algunes vegades, fan forma d’escales.
Les vistes, mirés on mirés, eren impressionants. Hi havia àligues per tot arreu. Vam dormir 4 persones al mateix llit, teniem aigua només unes hores al dia, electricitat segons la llum solar i vam menjar pràcticament el mateix cada dia. Sense d’internet, tovallons, paper de vàter ni dutxes amb aigua calenta. Va ser bastant divertit dutxar-nos vestides a la font del poble mentre rentàvem la roba de pressa perquè se’ns acabava l’aigua. Tota una experiència digna de repetir, encara que moltes no ho creguin.
El que pitjor vaig portar va ser la barrera lingüística. Em generava molta impotència no poder comunicar-me sense necessitat del traductor. Tampoc portava bé veure només les dones i alguns nens i nenes fent els treballs més durs, a més de portar la casa i criar als nens. Els portaven enganxats al pit fins a ben crescuts i compartien moltíssim temps amb ells. De fet, fins i tot, algunes se’ls emportaven a treballar. Els nens vivien encantats, lliures, jugant pels carrers, bruts i despentinats; però amb un somriure enorme a la cara i sempre se’ns acostaven a tafanejar. On estaven les pantalles que hipnotitzen els nens d’occident? Allò és un altre món…
La primera classe que vam fer amb elles va ser el taller de fotografia. Els hi vam donar unes quantes càmeres de fotos perquè les portessin a sobre i fotografiessin el que menys els agradava sobre la menstruació, per així expressar-ho al món. Van venir un grup de dones, cadascuna membre d’una organització de dones diferent, cosa que em va emocionar bastant. Eren dones organitzades, les generadores de canvi que fan falta! A la classe següent, més de 40 dones –moltes d’elles amb els seus nadons alletant i vagant per allà– assistien a les classes abans de començar a treballar. M’ho vaig passar molt bé! En una de les classes els hi vam mostrar una bola del món i un vídeo explicant com es vivia la regla en altres llocs i van aplaudir moltíssim al final. Va ser súper emocionant, també per nosaltres. A més, en cap moment va sortir la paraula Chhaupadi de la nostra boca, van ser elles les què ho van expressar a través de la fotografia. Vaig aprofitar la classe de l’endemà amb les nenes per reflexionar sobre això. Després que elles diguessin el que menys els agradava sobre la menstruació i els nens fessin la meditació, en trèiem conclusions i vaig preguntar: penseu que passaria alguna cosa si no féssiu allò que no us agrada, si en altres parts del món ho fan diferent? La resposta dels nens va ser un NO unànime: elles, després de conèixer com es vivia en altres llocs, van començar a qüestionar-se allò que els havien inculcat. La paraula Chhaupadi, seguia sense sortir. Anàvem pel bon camí! Com van dir els nens i com tot a Nepal. Vistare, vistare…
El dia 8 de març –dia de la dona–, van fer un programa cultural especial al centre del poble amb un cartell de fons que posava “Poble lliure de Chauppadi”. Només feia falta fer un volt pel poble per veure les cabanes, on no hi cabia una dona dreta i amb prou feines estirada. I dins n’hi arribava a haver fins a cinc. De vegades, encenien fogueres per escalfar-se i ja són vàries les morts per intoxicació per fum, per no parlar de les violacions que pateixen al no poder tancar la porta de l’estable per dins, en el cas que hi hagi porta.
La gent del poble estava perfectament organitzada per castes i edats distribuïdes per tota la plaça. Els polítics i “l’èlit”, presidint l’esdeveniment, les dones amb les seves nenes assegudes al terra i els homes darrere, en un segon pla. Unes quantes dones també van quedar darrere. L’Alba i jo vam decidir asseure’ns el terra amb elles. Quan em vaig veure envoltada de tot allò, em van caure les llàgrimes. Mai hagués pensat que organitzarien una cosa així. Em vaig passar tota la tarda envoltada de nenes que volien tocar el Dholak, molt semblant al Maddel que tocava un noi de fons, i jo súper feliç “ensenyant-los” a fer soroll, amb l’objectiu principal de despertar l’interès en algú i que la música deixés de ser només “cosa d’homes”. Vam acabar ballant amb elles en un gran rotllana per tancar l’esdeveniment, vam marxar esgotadíssimes a casa, molt emocionades i amb una sensació enorme d’impotència per no poder comunicar-nos com ens agradaria.
L’últim dia a Basti va ser súper intens. Van venir un grupet de noies per parlar sobre la copa menstrual. Va venir una de les que més interès posava a les classes i tallers – que ja havia provat la copa menstrual – i a la que vam encarregar que ajudés les altres si tenien algun problema. Em va fer la sensació que seria bastant complicat que la infermera o les professores ho fessin. Semblaven molt tímides amb el tema. Ens va agradar molt compartir aquest espai amb elles fora de l’escola, ens van explicar moltes coses sobre les seves vides i aspiracions i, la veritat, ens vam quedar bastant al·lucinades. Una d’elles té 16 anys i els seus pares treballen tots dos a la Índia, per la qual cosa viu sola amb la seva germana i germà petits. L’àvia viu a la casa del costat i control.la que cada vegada que els baixa la regla surtin fora de la casa i compleixin amb les tradicions. Això va provocar que una vegada arribés a prendre pastilles anticonceptives per endarrerir la menstruació i que no li coincidís amb la de la seva germana, ja que sinó cap de les dues podria cuinar o munyir la vaca. Tampoc podien beure aigua perquè no tenien qui la hi donés. Vam quedar bastant impactades i creiem que seria només un testimoni de molts. Deu dies no són suficients per conèixer la realitat d’un poble.
Aquest mateix dia, ens vam trobar amb dues situacions bastant difícils que ens van fer aprofundir encara més en la realitat d’aquestes persones. La dona que ens preparava el menjar s’havia tallat un dit amb el collar d’una vaca i no parava de sagnar des del matí. Quan li vam destapar a la tarda, no vam tenir més remei que cosir-lo amb el poc material que teníem i sense anestèsia. Un altre cop , vam quedar sorpreses de la fortalesa d’aquestes súper dones.
A la nit, al fill d’una de les portadores del primer dia, que no devia tenir més de 3 anys, li van obrir el cap amb una pedra. Tenia una bretxa molt profunda que tampoc parava de sagnar i van venir a cridar-nos. Vam agafar el material i vam tornar a cosir amb l’últim fil de sutura que ens quedava. Aquesta vegada, tampoc teníem guants. La casa era una única habitació que feia de cuina i de dormitori a la vegada, amb l’única il·luminació d’una foguera que l’omplia de fum. Amb prou feines hi havia espai per a totes les dones que érem dins. Totes dones. Estàvem en xoc. Què feien davant d’aquestes situacions? L’hospital més proper estava a 6 hores caminant per la muntanya. Estic segura que nosaltres ens vam espantar molt més que elles, expertes en assumir les adversitats i a tirar endavant amb la vida.
La noia que va venir a parlar amb nosaltres a la casa tenia molt clar que volia estudiar infermeria. Ens en vam sentir molt orgulloses i la vam animar a que ho fes. Aquella mateixa tarda li havia comentat a l’Alba que em sentia orgullosa d’haver estudiat aquesta carrera i més encara l’especialitat familiar i comunitària. No hi ha cosa més satisfactòria que poder emprar-la en qualsevol àmbit i en qualsevol lloc del món.
Així ha estat com, fomentant l’expressió verbal i artística a través de la fotografia, d’allò que no els agrada i donant una informació biopsicosocial bàsica que s’omet a les escoles per ser considerat tabú, vam aconseguir que –tant dones com homes de totes les edats– es qüestionessin què estaven fent i per què, intentant actuar amb dinàmiques molt diferents a les d’altres ONG que havien anat a la zona, que pretenien imposar el canvi amb diverses pràctiques d’ “invasió cultural occidental” que deixen bastant a desitjar.
Recordeu que seguim necessitant la vostra ajuda per recaptar fons i seguir amb el nostre projecte. Podeu fer donacions a: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/13821/rato-baltin-nepal—facing-chhaupadi-with-menstrual-education/
ocs dies abans de tornar al Nepal, vaig prendre part en un cercle de dones que va organitzar Mila Torró (de Cercle Afrodita) juntament amb Vivian Parra per ajudar-nos a recaptar fons per a Rato Baltin project.
