Autor: Clara GO

  • Diari de viatge – Chilkhaya

    Diari de viatge – Chilkhaya

    10-6-17.
    Moure 4 motxilles personals, 2 maletes de materials, 1 maleta de càmeres i 23 galledes metàl·liques d’un poble a l’altre ens aquestes zones remotes pot ser MOLT complicat!

    De Rachuli a Chilkhaya, segons google maps, només hi ha uns 9 km i un desnivell d’uns 400 metres. Primer varem haver d’aconseguir que algú ens ajudes a baixar tot fins a la carretera, (Uns 30 minuts caminant, de baixada, entre arrossars i rierols) 3 alumnes de classe 10 ens van ajudar. Després, varem haver d’esperar que passes un bus amb suficient espai per a que pugéssim tots nosaltres i els trastos. Varem tenir sort, una vegada més, i al cap de mitja hora ja érem al bus “direcció” Chilkhaya. El bus en va deixar a Galje i allà varem dinar i contractar 2 portejadors que davant de la nostre sorpresa van ser capaços de moure tot l’equipament. Se suposava que era necessàries 3 persones, però no van trobar la tercera persona.

    Després va començar el camí a peu fins el poble.

    Segons a qui preguntaves et deia que era una hora caminant, o segons qui et deia 3 hores i mitja (això és Nepal… Nobody knows…) Varem mentalitzar-nos que en caminaríem com a mínim 4.

    El camí va ser preciós, Kalikot és ple de turons (Hills) d’on brota aigua per tot arreu. Ple d’arbres fruiters i de arrossals. Varem anar pujant i baixant muntanyetes, parant a xerrar amb noies que en trobàvem, a menjar prunes i beure aigua, amb tota la calma del món durant més de 5 hores.

    En arribar varem passar pel centre de salut, on ja sabien de la nostra arribada, varem passar a saludar al director de L’escola i varem anar a veure el lloc que seria la nostra casa els propers 10/12 dies. La sensació d’arribar el aquell poble, entre verdes terrasses, va ser de somni. La curiositat de la gent per nosaltres, les preguntes, els somriures… El dubte de que amagaria aquell bonic poble darrera les façanes.

    Una estona abans d’arribar ja varem sentir musica de tambors. Havia nascut un nen (mascle) i ho celebraven. Aquest país no deixarà mai de sorpendre’m.

    El que no sabíem era que seria el primer del 4 nens (mascles) que naixerien durant la nostra estada al poble, el segon dia en va néixer un altra, varem veure la rudimentària llitera que havien fet per portar a la partera fins el Centre de Salut, la noia patint de dolor, en mig d’un munt de gent celebrant el naixement del mascle.

    I ens va fer especialment mal el fet de saber que aquella dona, juntament amb el seu nen, passaria els propers 7 dies a la quadra dels animals. Si hagués parit una nena en passaria 10. Això és el Chhaupadi, això és el que ens mou a continuar amb la nostra tasca educativa. Que aquestes injustícies i atropellaments als dret més fonamentals de les dones, deixin d’existir.

     

    Escrit per Clara Go. Fotografies amb FUJIFILM X-Pro1 © Clara Go.

    Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?

    Ara pots donar per pagar un mes de sou a la infermera, pagar alguns kits higiènics o ajudar a pagar el control de la copa menstrual que farem al setembre: http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/

    Hem obert ara una altra línia d’ajuda al finançament del projecte a http://www.gofundme.com/menstrual-cups-in-nepal-chhaupadi

    O si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB  (una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos).

    O altres formes de donar a http://beartsy.org/ca/donacio/

    Gràcies! 🙂

  • Tràfic de persones al Nepal. #RatoBaltin #DiaMundialcontraelTràficdePersones

    Tràfic de persones al Nepal. #RatoBaltin #DiaMundialcontraelTràficdePersones

    illustration from United Nations Web. World Day against Trafficking in persons
    illustration from United Nations Web.

    Avui és el Dia Mundial contra el Tràfic de Persones. Com a tal, considerem que és un dia important per a destacar l’abast d’aquesta pràctica al Nepal. Després de tot, és fàcil pensar que mai no serem afectats personalment per la tracta de persones, o coneixerem a algú que hagi estat afectat. Però quan els voluntaris de artsy treballem en els pobles, hem de tenir en compte que aquest problema pot estar present allà i haver tocat la vida de les persones amb qui treballem.

    De fet, la tracta de persones és una indústria criminal creixent al Nepal, amb homes, dones i nens sotmesos a treballs forçats i tràfic de sexe. Les víctimes del trànsit són sovint agafades d’àrees rurals i remotes del Nepal fins a centres urbans, no només a través de les fronteres, sinó al Nepal.

    Les joves i les dones són principalment víctimes d’explotació sexual. El tràfic de sexe és quan algú recluta, alberga, transporta o proporciona una persona per sexe, i utilitza la coerció, la força o el frau per instigar una acte sexual. Els que han estat víctimes del tràfic de feines sexuals són més propensos a ser més analfabets, empobrits i amb menys membres de la família amb poder adquisitiu.

    El tràfic de dones de Nepal a l’Índia per a la prostitució forçada és potser una de les rutes de trànsit d’esclaus més transitades de tot el món. Els 1850 km de frontera oberta entre el Nepal i l’Índia fan que el tràfic sigui senzill i difícil de capturar. A més, no hi ha controls d’immigració per als immigrants nepalesos a l’Índia o indis que entren a Nepal en virtut del Tractat de pau i amistat de 1950. S’estima que entre 5.000 i 10.000 dones i noies nepaleses són traficades a l’Índia cada any.

    Les nenes nepaleses són especialment desitjables com prostitutes a l’Índia, perquè es consideren més atractives a causa del seu color lleugerament més clar, i a més hi ha la creença que las verges nepaleses poden curar la SIDA.

    El trànsit amb fins de treball forçós també és habitual a Nepal. El treball forçós es refereix a coaccionar a la gent per treballar mitjançant la violència, la intimidació o els mitjans més subtils com el deute acumulat. Les víctimes solen acabar en fàbriques de catifes i peces de vestir, o tallers de brodats o forns de maó on son explotats.
    Un tipus de treball forçat a Nepal és el treball vinculat, on els individus es lliuren a l’esclavitud per pagar un préstec. Encara que es va prohibir l’any 2000, continua sent un problema a tot el país. El treball infantil també està totalment fora de control al Nepal, amb aproximadament 1,6 milions de treballadors infantils entre 5 i 17 anys.

    El govern nepalès no compleix plenament amb els estàndards mínims per a l’eliminació del tràfic, tot i que està fent esforços importants per fer-ho. Ha demostrat un esforç creixent a través de l’augment del nombre d’investigacions de tràfic i de víctimes identificades, i duplicant el seu pressupost per prestar serveis d’assistència a víctimes a dones víctimes de violència, incloses les víctimes de la tracta. No obstant això, molts funcionaris governamentals segueixen sense comprendre adequadament els delictes de tràfic.

    És imperatiu que el govern nepalès faci més per fer front al atroç crim de tràfic d’éssers humans i protegir els més vulnerables.

    Fonts:

    http://www.un.org/en/events/humantrafficking/index.shtml
    https://en.wikipedia.org/wiki/Human_trafficking_in_Nepal
    https://www.state.gov/j/tip/rls/tiprpt/countries/2017/271250.htm

    Escrit per Phumzile Mpofu editat per Kristy Davies 
    Traduït per Clara Go

     

  • Matrimoni infantil, i mares joves a l’oest de Nepal. #RatoBaltin

    Matrimoni infantil, i mares joves a l’oest de Nepal. #RatoBaltin

    Un altre problema que ens trobem durant els tallers del projecte Rato Baltin és veure noies de 13 anys casades i amb fills. Gairebé tothom ho troba «normal» a l’oest de Nepal (de fet, a totes les zones rurals del país). Al Nepal l’edat legal per a casar-se sense consentiment dels pares és als 20 anys i amb consentiment als 18. 
    El casament de nenes és una altra conseqüència de la pobre educació sexual, i és un altre ítem que intentem explicar i ensenyar als nostres tallers.

    El matrimoni infantil significa una vida sense empoderament.

    Els metges diuen que és biològicament possible per una noia quedar-se embarassada en el moment en que ovula per primer cop. Tots els experts estan d’acord que donar a llum un fill a l’edat de 15 o més jove pot comportar complicacions de per vida en la salut (anèmia, pressió sanguínia alta i trencament de vasos-hemorràgies). També s’ha de tenir en compte que els ossos pèlvics no estan desenvolupats totalment fins que les nenes són adolescents. Abans d’aquest moment, els parts naturals i els embarassos avançats són perillosos, i fins i tot les cesàries presenten riscos significatius. Aquests problemes, juntament complicacions d’avortaments en males condicions sanitàries, eren la major causa de mort entre les adolescents, el 2015, d’acord amb la Organització Mundial de la Salut.

    http://www.who.int/mediacentre/news/releases/2017/yearly-adolescent-deaths/

    També expliquem com usar un condó, o com usar el mètode del moc cervical pel control de l’època de fertilitat cada mes, tot i que els avisem insistentment que en edats tant joves no és fiable.

    Creiem que és realment important que tant nois com noies aprenguin a usar un condó. Ho confirma també que les estadístiques en alguns llocs de Nepal com Achcham, hi ha un índex molt alt d’infeccions pel VIH. A l’oest del país, nois i noies tenen accés fàcil als condons, ja que es lliuren gratuïtament en tots els centres de salut.

    Cervical Mucus Method
    Cervical Mucus Method © be artsy – Salvador Subarroca
    Escrit en Anglès per Clara Go, corregit per Phumzile Mpofu 
    Traducció al català per Josep V. Marin

     

  • Diari de viatge – Ruby cup training fet a Rachuli. Una vegada més, èxit total!

    Diari de viatge – Ruby cup training fet a Rachuli. Una vegada més, èxit total!

    4-6-2017

    El training de les copes mentsruals que hem fet a Rachuli, ha superat totes les expectatives. Portem 10 dies al poble, parlant amb dones i nenes, amb professors i professores, intentant parlar amb els homes…

    A les nenes, els hi demanem que parlin amb els pares sobre la copa, que els hi demanin permís. Moltes mares parlen amb nosaltres també. Intentem dedicar cada dia una estona a passejar pel poble i camps per a que ens puguin fer les preguntes que vulguin.

    Al principi, va semblar que no els hi agradava tant com havia entusiasmat a Achcham, però a mesura que es va acostant el dia del training la llista va anar creixent i ja tornem a tenir llista d’espera.

    Per primera vegada hem fet el training de totes les mestres i infermeres locals juntament amb les nenes. Hem vist que és molt bona idea, perquè les mestres i infermeres podran controlar millor l’us que en fan les alumnes, es coneixeran més, amb més intimitat.

    També hem proporcionat instruccions al lloc d’atenció primària i hem parlat amb l’encarregats, proporcionant a llista de usuàries de la copa per a que entre tots puguem monitoritzar millor a les nenes i detectar ràpidament si hi ha algun problema en el ús.

    Jo no em canso de repetir el:  Rentar-se les mans amb sabó, netejar la copa amb aigua que sigui ben neta, mai de la galleda que pugui haver-hi a la latrina, de l’aixeta directament al seu cubell i si és possible, aigua bullida.  I bullir la copa una vegada acabada la menstruació, un mínim de 5 minuts.
    L’equip, en broma, diu que m’ho hauria de tatuar a la cara, 🙂 Jo estic pensant en fer una pancarta i penjar-la mentre durin els tallers, que les nenes així que pensin en la copa, pensin amb el sabó, l’aigua neta i la bullimenta! 😉

    Escrit per Clara Go. Fotografies amb FUJIFILM X-Pro1 © Clara Go

    Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?

    Ara pots donar per pagar un mes de sou a la infermera, pagar alguns kits higiènics o ajudar a pagar el control de la copa menstrual que farem al setembre: http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/

    O Si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB  (Una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos).

    O altres formes de donar a http://beartsy.org/ca/donacio/

    Gràcies! 🙂

  • Experiència de vida

    Experiència de vida

    Escrit y Fotos © per Alba Parrado Puente, Infermera i Llevadora espanyola, Voluntària de be artsy a Achcham.

    Des d’una de les ciutats hindús més caòtiques de Índia (Varanasí)  fins un dels poblets més pacífics de Nepal hi ha uns 800km de distància i uns 4 dies en bus local, tan infernal com divertit.

    Passant per centenars de pobles, observant pel vidre de la finestra, compartint el seient amb diversos locals, intercanviant somriures, escoltant música estrident i «feliciana», olorant una àmplia gama de tot, assaborint el pols… pots realment apropar-te a aquest país.

    Basti és el primer poble que hem escollit per col·laborar. Basti significa «vila». És un lloc màgic a l’Himalaia on no arriben les carreteres… Ni la punyetera Coca – Cola! Aquesta vall, només accessible a peu, té centenars o milers de terrasses de cultiu que pinten un paisatge de conte.

    Un lloc pur i apartat del progrés i la globalització, un dels milers que hi ha aquí a Nepal.

    Aquesta zona en concret, el far west, és una de les més rurals, tant per ser de difícil accés com per la no presència de turistes, i gràcies a això conserva la seva essència. No sabem exactament quants habitants té aquest poble, però sí que es divideix en 9 «bastis» o grups dispersos de cases (habitual a Nepal), i que al «cole» van uns 150 nens i nenes. Dels quals la gran majoria han de caminar 3 hores diàries per anar-hi, ja que viuen en cabanes d’aquelles que es poden veure lluny a les muntanyes…

    Dels nens que no van a l’escola, i que veiem a diari amb les cabres o amb els seus germans petits, que treuen el cap, curiosos a través de les finestres de fusta de la classe, no se’n parla ni ningú sap quin tant per cent són del total d’infants.

    El govern dóna una ajuda de 300 rúpies/any (uns 3 euros) per promocionar l’assistència, però no sembla molt efectiu, potser perquè és poc.

    Quan t’adaptes a la seva forma de vida, menges el que ells mengen (que és cada dia exactament igual – dal bat -llenties amb arròs–, tarkari –verdures- i chapati -pa-), et dutxes a la font del poble amb roba (i aprofites per rentar-la així), les 4 hores al dia que hi ha aigua, dorms com ells ho fan (4 persones en 4 taules de fusta), aprens a rentar-te el cul sense paper (or blanc a partir d’ara) i a mocar-te traient l’aire, t’adones de tota l’aigua que malgastem i tot el que realment no necessitem. I reflexiones, encara amb més interès, de totes les distraccions, publicitat i consumisme que practiquem sense ser-ne conscients. Comences a sorprendre’t de que els 3 pantalons i dessuadores que portes a la bossa et semblen massa! Sense saber, del tot, que passaria en aquesta nova aventura, vam venir aquí 6 persones (3 nepalesos i 3 de fora).

    Preguntant per la infermera, els professors i per grups de dones coneixíem poc a poc la gent. Va ser grat veure com s’organitzen aquí les dones i comprovar que, a més d’aixecar-se a les 4 de la matinada cuinar per tots, els nens i treballar dur picant i transportant pedres, tenen temps per compartir preocupacions i millorar la seva vida. Això només té un nom: són SUPER DONES! (nota que considero important, em sembla increïble que siguin 50kg el pes que transporten, i sobre el cap!!).

    A més, s’ha creat un grup de voluntàries entre les dones del poble que ajuden en l’àmbit de la salut i sempre van estar obertes a compartir.

    Vam poder comprovar que els pocs homes que s’hi estan (la majoria estan treballant a Índia) només es dediquen a jugar a cartes i carregar-se de roxy (aiguardent nepalès). No fan res però sí, per què serà que les dones els donen a ells els diners que guanyen? Una de les dades que més crida l’atenció és que l’esperança de vida de les dones en aquesta regió és de 52 anys, més baixa que la dels homes, a diferència de la majoria de països. El dia que vaig decidir compartir amb elles una recepta de truita de patates i vaig anar a cuinar, vaig plorar, però del fum infernal que feien aquells plats que escalfaven. L’habitació que usen de cuina-saló-dormitori no té cap element de ventilació… Ara entenc que la primera causa de mort siguin els problemes respiratoris a edats tan primerenques!

    La gent d’aquí, crec que va saber enseguida perquè estàvem allà, tot i que nosaltres només parlem de classes d’educació sexual i fotografia crítica. Això va facilitat molt que s’obrissin a compartir allò que sentien en relació amb la seva menstruació, sobre el Chhaupadi i de què significa aquesta tradició per elles, sense necessitat de que nosaltres parléssim del tema.

    La nostra intenció sempre ha sigut donar informació i recursos per empoderar nenes i dones en les seves decisions, i no per donar-lis idees preconcebudes i occidentalitzades sobre res, per molt incomprensibles que ens puguin semblar les seves costums.

    En un món on moltes ONG reben finançament de multinacionals amb interessos econòmics concrets, on no importa què es va a fer, sinó que s’hi va, on no importa la gent sinó els números i on es creu que el progrés tal com nosaltres l’entenem s’ha de portar a tots els racons del planeta. En un món en el que l’esser humà ha caigut tantes vegades en l’error de sotmetre el món indígena, i devastar les seves costums i en el que encara es segueix fent el mateix. En un món on preval l’orientació mercantil i en el que l’èxit material és el valor predominant, no hi ha en realitat motius per sorprendre’s de que les relacions humanes segueixin el mateix sistema d’intercanvi que governa el mercat de bens i treball. En un món així, s’ha d’anar amb peus de plom per no caure en la trampa i crear colonitzacions del segle XXI, tot i les millors intencions això pot passar.

    Les classes amb els adolescents van ser molt millor del que imaginàvem, tot i que he de dir que, amb traductor, semblaven una mica «ortopèdiques». Això de la barrera idiomàtica, tot un repte! És una de les coses més frustrants que ens ha passat, la confiança que construïm o volíem crear estava molt limitada. Però també ha tingut coses bones, com ara que les infermeres nepaleses sense experiència en aquest àmbit hagin après a confiar en si mateixes i estimar l’educació com a pilar bàsic.

    Malgrat certes limitacions, dones i nenes es van esplaiar explicant les seves experiències de Chhaupadi: com són obligades a dormir fora de casa quan tenen la regla, des de estables sense porta en el millor dels casos, fins a racons coberts per una mica de palla. Han de fer treballs de més esforç físic (no poden treballar a la cuina aquests dies). Han de donar-lis aigua perquè no tenen permís per agafar-la. No poden menjar certs aliments o anar a llocs sagrats o temples.

    Les nenes de l’escola deien que no els agrada tenir que fer això, i que no volien continuar i que els nens no creien que passaria res dolent si elles no ho feien. Les dones deien que estaven a favor de deixar aquesta pràctica… I… llavors? On estava el problema? La societat i les velles glòries (anomenades avies) semblen ser la raó principal; els homes no sembla que tinguin res a veure. Potser la propera generació mai arribi a viure això i que només s’escoltin antigues històries sobre una tradició gairebé oblidada. Només depèn d’elles mateixes.

    Un vespre ens van portar a veure algunes de les «cases Chhau», i ens va sorprendre molt veure com algunes de les dones posaven per les fotos com reproduint  una escena real. Semblava que abans que nosaltres algú havia fet un reportatge fotogràfic sobre això… Ara entenc com fan alguns reporters per «enganxar» aquelles escenes tan crucials! Però… i elles? Per què farien una cosa així? Volen que es sàpiguen, fora, coses sobre això?

    El Dia de la dona treballadora pensàvem en fer alguna activitat. Ens va sorprendre moltíssim quan vam preguntar i ens diuen que elles ja tenien un programa. I més encara quan veiem dotzenes de dones cridant a la «plaça del poble»: No volem més Chhaupadi, no volem més violència! Enmig d’elles vam passar tot el dia… No sé molt bé com ens enteníem, amb prou feines sabem quatre paraules de nepalès, però el cas és que ens vam emocionar i vam ballar amb elles, recolzant-les.

    El govern va prohibir el Chhaupadi el 2005 i des de llavors s’han dedicat a anar pels pobles amb xerrades i posant cartells que diuen «Poble lliure de Chhaupadi», tot i que la pràctica continua en algunes regions de Nepal. D’altra banda, tenia entès que es feia a zones molt concretes, però segons nepaleses de diferents estats amb les que havia parlat, per la seva experiència personal quan van tenir la primera menstruació van estar tancades durant 7 dies, amb menjar i beure molt justet. A més de moltes altres creences com ara que si mengen plàtans durant el període es queden infèrtils. Si ho penses bé, aquesta última part, no hi ha tantes distàncies amb les creences a Espanya en l’època de la meva àvia: no s’havien de regar les plantes o fer certs menjars.

    L’últim dia a Bast va ser intens… les infermeres que hi ha a cada «health point» havien marxat del poble i a causa d’un «accident» van venir a nosaltres. Entre sang i suor vam cosir el dit d’una de les dones més fortes que he conegut. Mai havia vist res així i tan de bo hi hagués un hospital prop amb un metge de veritat… però aquí no hi havia més opció. Poc després van venir perquè a un petit li havien tirat una pedra al cap… Aquí la dificultat va ser cosir entre grits i plors, roba bruta i fum a una casa de tova i unes 12 dones. Quan vam acabar i vam anar al llit ens vam agafar fort de la mà i ho vam expressar. No és només el fet de viure una situació d’estrès com aquella; per mi va ser més pensar que allò és el que fan aquestes persones quan tenen aquesta situació. Anar a l’hospital són mínim 6 hores caminant i a més no és una opció econòmica per la majoria.

    Kunti Bandali va ser el segon poble on vam anar. No sabria dir per què, però en arribar vaig sentir que ens esperava una situació diferent de Basti. Observant, vaig entendre: el lloc on ens allotjàvem, més que un poble, és un «poble bazaar», «de carretera» (o de camí…), on principalment vivien homes que tenien com objectiu mantenir un òptim grau d’alcohol a la sang, i algunes dones i nens sense escolaritzar fan el que aquells tindrien que fer. Ambient en el que es pot veure, olorar i palpar aquesta realitat difícil de digerir.

    En aquesta escola, les classes vant fluir de forma molt diferent entre si, i van posar a prova la nostra capacitat d’improvisació. Des de classes interactives i obertes al debat, a classes en les que hi havia més passivitat i indiferència. En unes ens parlaven de la seva menstruació obertament i en altres no la nombraven tot i que ho intentàvem. Vam saber que Unicef havia va estar el passat any aquí, amb classes sobre VIH (hi ha una alta incidència) i sobre mètodes anticonceptius. Tenien el coneixement de que es transmet per relacions sexuals, però tenien idea de què era la sexualitat ni què és una relació i molt menys com es posa un condó.

    Les nostres classes es van basar doncs en l’expressió de sentiments i emocions que el canvi cap a l’edat adulta els genera, i la importància d’expressar-nos i la bona comunicació.

    A les reunions amb dones no va ser fàcil per bàsicament dos raons. Quan Unicef i ONGs grans van venir aquí, van pagar a cada dona, per sessió, certa quantitat de diners per l’assistència de totes. Potser per incrementar les seves estadístiques, potser sense saber si les dones estaven realment interessades, o potser per aconseguir que deixessin el dur treball i anessin a les xerrades. Nosaltres no ho faríem així.

    D’altra banda, contràriament a Basti, elles tenen més arrelament al Chhaupadi i no estan en procés de canvi, així que el diàleg es va veure reduït en aquest aspecte. És curiós veure les dues cares de la moneda, i més curiós encara, que el poble que està més en contacte amb la resta del món i amb més accés a informació, sigui el que més vol mantenir-se com està.

    La copa menstrual que es va oferir a nenes i dones de les dues viles va tenir bona acollida. Creiem que al viure tota la família en un mateix espai, en que es localitzen totes les activitats diàries, el problema de menstruar sense tenir res més que un drap usat com a compresa, pot ser una de les raons per la qual avui dia segueixen dormint fora de casa. De totes formes aquella qualitat de vida que pots tenir una setmana al mes i que et pot donar la copa, és simplement genial, com va ser en el meu cas i el de moltes altres.

    Pel que fa a la part fotogràfica del projecte, com a eina per que expressin en les seves famílies i comunitats, m’ha semblat molt útil, i, en certa manera, s’han desinhibit i s’han divertit. Des del meu punt de vista hem estat poc a cada poble, doncs quan començàvem a agafar confiança i a formar part en certa mesura de la comunitat, em marxat. I així no s’ha aprofitant el màxim de que tants uns com altres teníem per oferir-nos. Molta gent em diu que és meravellós que vingui a ajudar i que sigui solidària, altruista, però no és com la majoria ho veu. Al meu parer quan dónes també reps i totes les persones que es dediquen a això és perquè els proporciona alguna cosa, sigui pel simple fet d’aprendre més coses del món, per ser coherent amb els seus valors, o per créixer com persona. El que sé és que aprenc, aprenc, i aprenc a desaprendre, a no jutjar, a estimar…

     

    La forma de viatjar ha canviat per mi, o millor m’ha canviat a mi, deixant entrar llum per veure’m com sóc i sempre he sigut. Com la cançó del himne nepalès que toca tots els matins, som de l’est o oest, de una casta o ètnia o altra, però som iguals i part del mateix. Connectats som part d’un preciós collar (He de reconèixer que mirava amb enuig els «exercicis d’entrenament» que fan en files abans de començar a cantar-lo, doncs era per mi com un servei militar, i també que després de conèixer el seu significat, em vaig tornar més tolerant).

    Per tot això, anar a visitar monuments, restaurants o mercats plens de turistes es fa petit i incomplert, només et quedes amb això quan viatges, i perds l’essència del lloc, cultura, gents, i també la comprensió i l’enteniment del que et rodeja allà on vas. La riquesa al observar no és un acte passiu, i demana deixar fora aprenentatges propis però no jutjar, erròniament, enlloc d’estimar. Mamant aquesta cultura guanyant en experiències de vida és inigualable i insubstituïble. Potser això no sigui així per tothom, però és clar que ho és per mi.

    Viatja! Recorre carreteres i camins i muntanyes! Banyat en rius sagrats, llacs salats, aigües termals i mars de corals! Ensuma sorra, pols i terra! Puja a les muntanyes més maques i altes i et pots submergir també en els mars més profunds i inexplorats. No jutgis, trenca límits, estima, somnia, vola.

     

    Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?

    Ara pots donar per pagar un mes de sou a la infermera, pagar alguns kits higiènics o ajudar a pagar el control de la copa menstrual que farem al setembre: http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/

    O Si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB (Una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos).

    O altres formes de donar a http://beartsy.org/ca/donacio/

    Gràcies! 🙂

    Traduït del castellà per Josep V Marin
  • Diari de viatge – Kunti Bandali – Mangalsen Municipality – Achcham

    Diari de viatge – Kunti Bandali – Mangalsen Municipality – Achcham

    Teníem clar que sortir de Basti no seria fàcil, la baixada que vam fer el dia d’arribada ens donava força por a tots.

    Per part meva vaig buscar un bastó i canviar de camí de baixada, seguint el rastre de sang d’un búfal ferit, vaig començar a pujar pel camí que usen els animals per baixar. Un encert, molt més amable per genolls i cames. Vam tardar dos hores en arribar a dalt (menys que en baixar)

    Quan ja vam arribar a la pista de Kunti Bandala, ens trobarem amb un tractor que havia vingut a deixar benzina per la excavadora de la carretera que estan construint i les infermeres espanyoles ho van tenir clar, A pel tractor, tenia que tornar cap a Kunti Bandali, així que malgrat que Kamal i les infermeres de Nepal no volien, li van preguntar al conductor, va dir que sí, i a més després van arribar algunes de les nostres alumnes que anaven a Mangalsen a celebrar Holi, que també van venir amb nosaltres.

    Sort del tractor, haurien sigut 3 hores més de camí!

    En arribar ens esperaven Krishna i Maya a la casa on dormiríem, i més o menys el mateix «drama» que a Basti. Pocs llits i poques mantes. El lloc on menjàvem estava més a dalt i havíem de creuar el «basar», on cada dia ens trobàvem els homes beguts a totes hores. Llavors vam tenir clar que Basti era genial comparat amb allò.

    A Kunti Bandali tot va ser més inhòspit i fred, més difícil que a Basti. Menys les nenes que són un amor a tot arreu! 🙂

    Amb el grup de dones, el primer dia ens vam trobar que pensàvem que vindrien les health Volunteers i les presidentes dels diferents grups de dones, i van venir més de 70. En aquell moment vam pensar en fer grups de tallers amb les dones, però al poc vam descobrir que passava.: Ens van preguntar quant pagaríem per assistir a les nostres classes, i nosaltres Com? Pagar? :O Unicef i ONGs grans fan això, i poden ensenyar fotos amb classes plenes de gent. Paguen de 500 a 1000 rupies per dia de classe. Classes plenes de gent, en fotos que mostren, però no sabem quants assistents saben realment sobre què estan escoltant, senzillament estan allà pels diners al final.

    Vam dir que no pagaríem res, i de fet, a Kunti Bandali, ni els vam oferir te. Si volien venir als tallers, ho havien de fer perquè volien saber. El dia següent eren menys, unes 45/50, però totes amb ganes d’aprendre. Am les fotos va ser com a Basti, però aquí algunes ens van fer vídeos.  Vam veure que el Chhaupadi era diferent. No podien anar a cap font d’aigua, i sempre depenien dels demés per dutxar-se, beure o anar al bany (si volien aigua). A l’escola tot va anar bé, les nenes tenien moltes ganes d’aprendre i es van mostrar entusiasmades amb el projecte de foto i copes menstruals. Com a Basti, tenim llista d’espera per aconseguir Ruby Cup.

    Per nosaltres, estar gairebé un mes al far-west va ser dur, l’ultim dia miràvem els tractors mentre esperàvem el nostre jeep, que arribava tard, volent que arribés d’una vegada per sortir d’allà. Estar envoltat de borratxos tot el dia no és agradable. Quan tornem a Kunti Bandali, hem de trobar un lloc millor per dormir, encara que això impliqui caminar una bona estona, cada dia, fins l’escola.

    Escrit per Clara Go. Fotografies fetes amb la FUJIFILM X-Pro1 © Clara Go
    Editat i traduït al català per Josep V. Marín

    Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?

    Ara pots donar per pagar un mes de sou a la infermera, pagar alguns kits higiènics o ajudar a pagar el control de la copa menstrual que farem al setembre: http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/

    O Si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB (Una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos.)

    O fer una ullada a altres formes de donar ahttp://beartsy.org/ca/donacio/

    Gràcies! 🙂

  • Actualització financera i Agraïments

    Actualització financera i Agraïments

    Moltes gràcies a totes les persones que ens han ajudat. Moltes gràcies pel meravellós acolliment que ha tingut el nostre projecte.

    Estem molt contentes de la repercussió que ha tingut tant a nivell d’amics i coneguts com d’organitzacions i medis de comunicació.

    Durant aquest temps hem aprés vàries coses:
    Aconseguir una infermera per dos o tres mesos a l’any és molt difícil i hauríem d’intentar aconseguir poder pagar-li un sou anual per a que pogués estar tot l’any amb nosaltres.

    Les despeses mínimes de mantenir el projecte al Nepal son elevades. Hem de trobar la manera d’aconseguir donacions periòdiques. El seguiment de les noies s’ha de fer d’aprop i sovint.

    El Nepal sembla molt lluny, Europa passa per temps de canvis i turbulències i no sempre és fàcil ser empàtic amb gent que està tan lluny de nosaltres quan a casa tenim prou feina.

    Tot l’equip de voluntaris de be artsy us vol agrair que confieu amb nosaltres i us prometem que estem fent tot el possible per a estirar al màxim aquests diners i poder donar els workshops a tantes noies com sigui possible.

    Volem des d’aquí donar un especial agraïment a l’associació Time for action per la donació de 1000 euros al nostre projecte. És un plaer veure que associacions que estan treballant sobre el terreny confien en nosaltres, així mateix a Amics del Nepal i a la resta de donants que han volgut mantenir el seu anonimat. 🙂

    – En el moment d’escriure aquest article a traves de migranodearena (Fundació real dream) hem rebut donacions per valor de 5235€ (el nostre crowdfunding i el repte del cercle de dones on-line) Però una vegada restades les comissions pel us de paypal, tpv, iva i la comissió de la fundació real dream, ens queden 4913,59€

    – A traves de paypal hem rebut donacions per valor de 106 €, que un cop descomptada la comissió que es queden tenim un total 100,91€

    – A traves del nostre compte corrent hem rebut un total de 1.629,00€

    Hem après vàries coses: Les donacions, com més directes siguin, millor. Sempre que sigui possible les hauríem de rebre pel Banc, però això implica que el nostres donants no poden desgravar-ho d’hisenda.

    – Paypal no és tant dolent com imaginàvem. (tampoc és bo…)

    – Migranodearena és molt pràctic per la gent que es vol desgravar les donacions, però la quantitat que perdem entre la seva comissió, iva, i mètodes de pagament és molt elevada.

    Això fa un total de 6643,5€ – No arribem a tot el pressupostat que eren 8000€, a més com nosaltres ja sabíem, Nepal no és fàcil per implementar projectes i menys a zones tant remotes. El projecte pilot s’està allargant i també les despeses d’estar allà.

    Però amb aquest diners farem tant com podrem.

    (També hem rebut donacions relacionades amb les exposicions, però encara no hem cobert el preu de les impressions. Fins que no es venguin totes les fotografies no podrem quantificar les donacions)

    Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?

    Ara pots donar per pagar un mes de sou a la infermera, pagar alguns kits higiènics o ajudar a pagar el control de la copa menstrual que farem al setembre: http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/

    O Si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB (Una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos.)

    O fer una ullada a altres formes de donar ahttp://beartsy.org/ca/donacio/

    Gràcies! 🙂

     

    Més informació:
    Pàgina del projecte: http://beartsy.org/ca/rato-baltin-project-chhaupadi-projecte-galleda-vermella/
    Últimes Noticies sobre el terreny: http://beartsy.org/ca/category/noticies/
    Web: http://beartsy.org/ca
    Facebook: https://www.facebook.com/beartsyNGO/
    Vídeo en Català: https://youtu.be/PE8rjolaNcw

  • Diari de viatge – Basti – Achcham

    Diari de viatge – Basti – Achcham

    Quan s’arriba a qualsevol poble d’aquestes zones remotes, tot i la bellesa, el primer que penses quan veus a les condicions en les que hauràs de viure els propers dies és: Marxaria ara mateix.

    Basti no va ser diferent.

    Malgrat saber que ens trobaríem aquestes dures condicions, el primer moment va ser de pànic igual. Un llit gran per a les 5 noies i una altra habitació amb un llit per el noi. Un lloc Brut per a l’estàndard de vida occidental, No hi havia suficient mantes, ni matalassos, ni res del que ens havien assegurat que hi hauria. Però això és el Nepal, ells no saben dir no i no pots fer res. Et donen (venen) el que tenen. Ho varem arreglar amb 4 persones en una habitació i 2 en l’altra.

    L’endemà (2 de març) vam anar a l’Escola i vam decidir que començàvem aquell mateix dia les classes a les escoles i les 2 infermeres Espanyoles i una de les nepaleses van començar amb classe 9

    L’altra infermera Susmila, El project Manager – Kamal, i jo – Clara, vam anar a parlar amb la infermera i el personal del centre de salut local, per conèixer-nos en persona i demanar-los ajuda per reunir els diferents grups de dones que hi havia al VDC (municipalitat)

    A la tarda, vam fer el primer Ruby Cup Training amb 2 professores i una infermera, que seran les encarregades de monitoritzar i fer el seguiment mensual de les noies que fan servir la copa. Tothom està encantant amb les copes. A totes els sembla una excel·lent solució.

    Una de les mestres ens va explicar que de petita ella no realitzava chhaupadi, però que en casar-se es va veure obligada a seguir la tradició. ¡Primera sorpresa! Nosaltres pensàvem que entre les professores i gent que ha estudiat ningú seguiria la tradició.

    Després, ens vam reunir amb les presidentes del grup de dones i voluntàries de salut, i vam quedar per a l’endemà a les 3 de la tarda.

    El dia següent, (3 de març), els nenes no tenien escola. S’havia declarat un dia de dol per la mort d’una nena després de no haver superat un tractament contra el càncer, però van venir a l’escola de totes maneres per fer un minut de silenci en record de la petita.

    A les 10 del matí van començar a arribar dones inesperadament a l’escola. Com havia VDCs a 3 hores de distància, havien decidit que a les 3 no els anava bé i es van presentar abans. Això és Nepal! 🙂 Ens van explicar que en lloc de fer el taller juntament amb les nenes a les 15:00, preferien fer-ho a les 7:30 del matí. Després d’un primer moment de Pànic vam decidir fer-los en aquell moment, la introducció al taller d’higiene menstrual, explicar-los el taller de fotografia i donar-los 5 càmeres perquè fotografiessin el que no els agradava de quan tenien la menstruació o el que canviarien. Nosaltres no varem dir en cap moment la paraula chhaupadi.

    Poc després de marxar les dones, es van presentar les nenes de l’escola. Com havien moltes de Basti 3, que està a 3 hores de camí, demanaven que els féssim la classe en aquest moment, per poder anar-se’n a casa. (K Garné?) Els vam explicar també la primera sessió del #RatoBaltin Photo Project amb les nenes. Els vam explicar 4 regles bàsiques de fotografia, els vam explicar el mètode Photovoice i les varem convidar a emportar-se’n a casa 5 càmeres per a què fotografiessin el que els agradaria canviar de quan tenen la menstruació.

    El 4 de març era dissabte, el dia que els nens al Nepal no tenen escola. El varem dedicar a passejar pel poble i a intentar connectar-nos a internet, amb molt poc èxit. També varem preparar les classes de la setmana i a descansar.

    5 de març, 8,30 del matí: (havíem quedat a les 7:30, “Nepali time…”) 65 dones a la classe, vam preparar te i galetes per a totes, havien vingut de molt lluny per escoltar-nos.

    Comencem la classe de MHM (menstrual higiene management) amb una lliçó més fisiològica. Que és la menstruació? com es produeix? etc. Els hi passem el fantàstic vídeo Moontlies, on van poder veure com dones de diferents parts del món vivien la seva Menstruació. I la gran «sorpresa»: Les seves fotografies. Cabanyes de Chhaupadi, aliments que tenien prohibits menjar durant la seva menstruació i unes gran ganes de parlar-ne.

    Les dues infermeres espanyoles (Alba Maria Camps i Alba Parrado) juntament amb Samita (infermera Nepalesa) van estar fins a les 3 fent classes d’educació sexual a classe 8.

    A les 3 les nenes de secundària vvan venir a la nostra classe, petita explicació sobre la fisiologia de la menstruació, introducció de la copa menstrual, el vídeo monthlies i veure i escoltar que ens havien d’explicar sobre les fotos que van fer. Igual que el grup de dones: Chhaupadi i moltes ganes de parlar-ne i entendre coses relacionades amb el tema.

    6 de març: 7:30 del matí: Vam aconseguir que fossin puntuals. 🙂 Higiene menstrual, Com tracten el tema les dones arreu del món, el vídeo de la menstrupedia en anglès subtitulat en Hindi (no hem pogut acabar l’àudio a Nepalès, requereix molt de temps i els estudis ens demanen 8000NPR per acabar-l’ho, no tenim pressupost per a això) Ho està fent voluntàriament, quan té temps (que en té poc, per no dir gens) el nostre project Manager Kamal. Mirem i analitzem les fotos que ens han portat.

    Les infermeres segueixen educació sexual a nens i nenes de clase 6 i 7 i a les 3 nosaltres seguim amb les nenes de secundària. aquest dia ja vam demanar quantes noies volen provar la copa, per saber si disposàvem de copes per oferir a alguna de les noies que no estan escolaritzades i vénen amb el grup de dones.

    7 de març: 7:30 del matí. Seguim amb higiene menstrual i fem una primera introducció de la copa menstrual. Tenim 7 copes per a noies joves que no estan escolaritzades. Els hi passem el vídeo de la importància que els homes també ajudin en l’assumpte de la higiene menstrual, i seguim mirant les fotografies que ens porten. Hi ha uns resultats impactants.

    Avui es el darrer dia amb les dones i en acabar la classe, líders de diferents grups volen parlar al grup de dones: Totes conviden a la resta a canviar les coses: Al poble hi ha un monstre que es diu societat i les obliga a fer Chhaupadi. Elles són la majoria en aquesta societat, elles són les que poden matar el monstre. 🙂

    Les infermeres avui donen les seves classes a les nenes de totes les classes de secundaria juntes.

    A les 3, nosaltres varem fer el primer training de les copes a les nenes i vam acabar bullint i esterilitzant totes les copes. Volíem estar segures que entenien perfectament el que havien de fer. També els hi varem demanar que a casa, intentessin posar-se la copa encara que no estiguessin menstruant.

    Ens hem posat molt pesades amb l’assumpte rentar-se les mans amb sabó abans de canviar-se la copa, Utilitzar la galleda per tenir aigua neta per rentar la copa, sempre que sigui recollida directament de l’aixeta de la font o aigua bullida (al Nepal tenen costum de bullir aigua per beure, només necessiten un got per netejar la copa quan se la canvien) i bullir almenys 5 minuts la copa després i si és possible, abans del seu us. És una zona on la pols (vermella) ho impregna tot, i els hi varem recomanar això per assegurar-nos que no agafin infeccions.

    8 de març: En Kamal i jo, ja us varem explicar des d’allà mateix l’impressionant dia que varem viure: El podeu llegir aquí

    Abans de tot això, vam estar passejant pels pobles més propers, Ajudades per les nenes que havien fet les fotografies originals amb les càmeres digitals, varem estar fent les fotografies amb La Instax Wide que Fuji ens va cedir per al projecte. La gent es meravellava de poder tenir al moment les fotografies a les mans. No vam poder-nos estar  i varem cedir a l’impuls de regalar a algunes famílies que ens van ajudar, les seves fotografies. La Màgia de la fotografia! 🙂 Tot que fuji ens va cedir 60 fotos i nosaltres vam comprar 20 més, tenim por de quedar-nos sense paper abans de finalitzar el projecte. Comprar paper al Nepal creiem que serà missió impossible…

    9 de març: Ruby Cup training amb les dones i nenes que no van poder estar al dia anterior, roda de preguntes i respostes amb la resta.

    10 de març: A les 10 obertura de l’exposició, durant tot el dia slideshow de les fotos que les nenes i dones van fer i passi d’una pel·lícula (en nepalès) per a nens i nenes de secundària, en la qual es parla de l’Chhaupadi, les seves conseqüències, la seva implantació a Achcham, els intents d’esfondrar les barraques i que es fa a la resta del país quan les dones té la menstruació. Mestres, nens i nenes, super seriosos escoltant la pel·lícula i en la xerrada posterior molt decidits a que les coses han de canviar. 🙂

    Això esperem!

    Ens acomiadem de tot l’alumnat, els agraïm tot l’ajut i tenim una reunió amb tots els docents (Homes i dones) als quals els fem a petició seva un training de Ruby Cup perquè sàpiguen com ajudar a les nenes.

    A la nit un grup de nenes vénen a explicar-nos com els ha anat amb la copa i les noies més grans (16) es comprometen a ajudar a les 2 més petites (12) a més de mantenir el contacte amb nosaltres vida telefònica (seguim en contacte )

    L’endemà deixem aquest meravellós poble que ens ha robat el cor a totes les persones de l’expedició, amb ganes ja de que arribi setembre i tornar a veure una altra vegada a les nenes.

    Qui ha dit por? Pujada de 3 hores cap a Kunti Bandali!

    Recordeu que seguim necessitant la vostra ajuda per recaptar fons i seguir amb el nostre projecte. Podeu fer donacions a: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/13821/rato-baltin-nepal—facing-chhaupadi-with-menstrual-education/

    Escrit per Clara Go - Fotos ©: Clara Go
    
    
  • Apoderament femení a Basti. Chhaupadi Sí o no? Vosaltres trieu.

    Apoderament femení a Basti. Chhaupadi Sí o no? Vosaltres trieu.

    Article escrit per l'Alba Maria Campos, Infermera voluntària espanyola, especialitzada en salut familiar i comunitària.
    Traduït del castellà per la Nicole Ramirez  i corregit per l'Alba Miquel
    Fotos fetes amb la X-pro1 © Clara Go - Foto de la pissarra feta amb el telefon de l'Alba Mª Campos.

    La menstruació no és una experiència passiva, no és una cosa que “el cos fa per nosaltres”, sinó que nosaltres la fem activament en harmonia amb el ritme còsmic.

    Fa uns quants mesos, un amic ens va parlar sobre un projecte en una de les zones més remotes del Nepal: el Far West. Ens va explicar més o menys de què tractava el projecte i el tema em va semblar molt interessant. Mai n’havia sentit parlar: el Chhaupadi.


    Vam dir que sí de seguida. Després, vaig començar a llegir sobre el tema i, com més llegia, més interessada hi estava i més contradiccions em sorgien. El Chhaupadi és una tradició hindú que, tot i que el govern del Nepal la va prohibir l’any 2005, encara es segueix practicant en algunes zones del país.


    Aquesta pràctica consisteix en deixar la dona aïllada de la casa  familiar durant dos, tres, set, o – en alguns llocs i castes – fins i tot deu dies durant la menstruació. No poden entrar a la cuina, cosa que les obliga a treballar més hores fora de casa. Tampoc poden utilitzar el bany, motiu pel qual han de fer les seves necessitats on puguin. Tenen prohibit resar o anar als temples, tocar les vaques o munyir-les. Res de menjar fruites, verdures, carn o làctics i ni parlar-ne de tocar l’aigua: depenen d’una altra persona cada vegada que vulguin beure. Si no ho fan així, seran considerades les culpables de totes les adversitats que els passin a elles i al seu entorn. Tot això, gràcies a una maledicció enviada pel déu Indra que fa que se’ns consideri impures i malastrugues per a la nostra família cada vegada que menstruem.

    Vaig intentar trobar els arguments que sostinguessin aquesta pràctica per evitar jutjar-la des d’un punt de vista massa occidental, que em portés a desenvolupar el voluntariat d’una forma ”neocolonialista”, com solen fer les grans ONG. Quan vaig ser conscient de la complexitat de l’assumpte que ens disposavem a tractar, vaig començar a qüestionar-me qui era jo per intentar canviar uns costums tan arrelats. Occident ens dóna la oportunitat de viure la regla com ens agradaria? Per descomptat que no, encara que tampoc aconseguia trobar la lògica d’aquesta tradició des d’una perspectiva que no fos la opressió patriarcal que oprimeix a les dones del món. Després, em va sorprendre que fossin les pròpies dones les que se sotmetessin entre elles. Els homes, pel que sembla, estaven al marge de tot.

    Després de buscar molt, va arribar a les meves mans un article que explicava algun dels pilars que sostenen aquesta tradició. Des d’una perspectiva prànica o energètica, tenim cinc pranes, o cinc energies en el nostre cos.

    Una d’aquestes s’encarrega d’expulsar el que és “impur” –tant físicament com emocionalment. Em va semblar molt interessant aquesta perspectiva, encara que res justificava aquesta actitud tan violenta. Així, d’alguna manera, se’ns permetia a les dones descansar, evadir-nos del nostre entorn i poder prendre’ns uns dies per a nosaltres mateixes, per poder traslladar les emocions inconscients a la consciència, sense jutjar-les ni analitzar-les, i establir amb això un contacte més profund amb nosaltres mateixes. Espai molt necessari que no se’ns concedeix en la majoria de les cultures. En aquest període, la Shakti (energia femenina) flueix pels nostres cossos amb major intensitat, la qual cosa fa que nosaltres estiguem més sensibles davant dels estímuls de l’entorn, de la mateixa manera que l’entorn també es veu més afectat per aquesta.

    Evidentment, no hi ha justificació per a aquest maltractament, sostingut principalment per les dones de més edat, i vaig decidir enfocar el programa des d’una perspectiva autocrítica. Que fossin elles mateixes les que qüestionessin la seva forma de viure la menstruació i, així, apoderar-se per alliberar-se de les supersticions que les seves famílies els havien inculcat – i que tampoc s’allunyaven gaire de les que tenia la meva àvia fa 50 anys.

    La por de “neocolonitzar” a través del voluntariat no era l’única cosa que em passava pel cap. Sabia que el viatge no seria fàcil: els autobusos locals eren llaunes rovellades, plens de gent embotida com sardines, i les carreteres, malgrat ser precioses, tenien molts revolts, un darrera l’ altre, a més de grans pedres i forats que feien que semblés que bolcariem en qualsevol moment. N’estàvem avisades, però res no ens podia aturar. L’ Alba i jo estavem a punt d’emprendre una altra nova aventura.


    Una de les nostres pors era l’idioma. Seríem capaços de donar una classe d’aquestes característiques en anglès? En el fons, sabíem que ens en sortiriem. Però, què passaria amb les traduccions al nepalès? Qui les faria?
    Dues voluntàries infermeres van venir amb nosaltres. Al principi no va ser fàcil coordinar-nos entre nosaltres, però al final, vam quedar bastant orgulloses de com ens havíem desenvolupat.

    Gràcies a les reflexions realitzades amb el col·lectiu d’autogestió de la salut –Salut entre Totxs– les quals agraeixo la capacitat d’escolta, reflexió, lluita i crítica constant; així com a Marta –la meva amiga de tota la vida–, amb la qual vaig tenir intenses converses sobre el tema i a Julen –un estudiant d’antropologia que em va bombardejar d’informació–, vaig decidir dissenyar el primer esbós del programa a Barcelona, encara sense saber què ens trobaríem, quan, ni on, fins l’últim moment.


    Mentre viatjàvem per l’Índia, l’Alba i jo vam dissenyar el programa que ofeririem als col·legis. Vam incloure treballar els canvis físics i emocionals en l’adolescència, posant èmfasi principalment en els canvis emocionals amb l’objectiu de fomentar la consciència i expressió emocional. També explicar el funcionament de l’aparell reproductor masculí i femení, insistint en els tres orificis i el clítoris. Així mateix, insistir a considerar el cicle menstrual com alguna cosa natural, fent la similitud entre el cicle de l’aigua i de la lluna i insistint en els períodes més i menys fèrtils per “fomentar la capacitat de decisió” a l’hora de quedar-se embarassades.


    També vam incloure una estona per expressar per grups què era el que menys els agradava a les nenes en relació amb la seva menstruació, mentre fèiem una meditació guiada amb els nens en la qual haurien de posar-se en la situació de les nenes durant el seu període. Després, cada grup va exposar les seves sensacions a tota la classe.

    Ens semblava importantíssim que s’expressessin i es parlés del tema perquè  en traguessin  les seves pròpies conclusions. Al final, vam explicar les relacions sexuals, englobant l’ amor, el plaer per a tots dos sexes i la reproducció, així com els mètodes anticonceptius. Vam dubtar de com abordar aquest tema ja que no sabíem quines oportunitats tindrien per accedir-hi, i ens va sorprendre  bastant que fossin ells i elles qui ens preguntessin sobre el tema. Al principi de la classe, vam deixar un paper a cada jove perquè escrivissin tots els dubtes que els sorgissin i poder resoldre’ls de manera anònima.


    Per fi va arribar el moment de començar la nostra aventura. Des de Varanasi vam anar a Lumbini, Danghari i Mangalsen. Ens va costar més de 3 dies arribar a Basti. Va ser una sobredosi de transport públic important!


    Anàvem bastant mentalitzades dels ritmes i els imprevistos del Nepal i la veritat és que tot va sortir bastant bé. El camí de Mangalsen a Basti va ser impressionant, tant per les vistes com per les dificultats. El jeep ens va deixar el més a prop que va poder, Tant, que el van haver de treure amb una grua. Després, vam  baixar més de 3 hores per un camí de muntanya acompanyades per un grup de súperdones capaces de portar fins a 50kg sobre els seus caps mentre els marits bevien, jugaven a cartes o –molts d’ells–, s’havien escapat. Vam al·lucinar amb les portadores, que igual que carregaven pedres, carreguen famílies i el pes d’una cultura que les té molt oprimides. El primer que ens van preguntar en un dels descansos va ser si teníem xicot, estàvem casades o teniem fills. Quan vam respondre que no, van dir “molt bé, descobrint món i gaudint de la vida. Nosaltres no tenim aquesta oportunitat”. Les emocions ja començaven a estar a flor de pell.

    Basti és un poble dividit en nou districtes, i algunes noies triguen més de tres o quatre hores caminant per anar a l’ escola, factor important a tenir en compte. A més, no hi ha cap altre mitjà de transport, ja que al poble no hi ha ni carrers ni terreny llis, és tot muntanya, amb turons a dalt i a baix i pedres que, algunes vegades, fan forma d’escales.

    Les vistes, mirés on mirés, eren impressionants. Hi havia àligues per tot arreu. Vam dormir 4 persones al mateix llit, teniem aigua només unes hores al dia, electricitat segons la llum solar i vam menjar pràcticament el mateix cada dia. Sense d’internet, tovallons, paper de vàter ni dutxes amb aigua calenta. Va ser bastant divertit dutxar-nos vestides a la font del poble mentre rentàvem la roba de pressa perquè se’ns acabava l’aigua. Tota una experiència digna de repetir, encara que moltes no ho creguin.

    El que pitjor vaig portar va ser la barrera lingüística. Em generava molta impotència no poder comunicar-me sense necessitat del traductor. Tampoc portava bé veure només les dones i alguns nens i nenes fent els treballs més durs, a més de portar la casa i criar als nens. Els portaven enganxats al pit fins a ben crescuts i compartien moltíssim temps amb ells. De fet, fins i tot, algunes se’ls emportaven a treballar. Els nens vivien encantats, lliures, jugant pels carrers, bruts i despentinats; però amb un somriure enorme a la cara i sempre se’ns acostaven a tafanejar. On estaven les pantalles que hipnotitzen els nens d’occident? Allò és un altre món…

    La primera classe que vam fer amb elles va ser el taller de fotografia. Els hi vam donar unes quantes càmeres de fotos perquè les portessin a sobre i fotografiessin el que menys els agradava sobre la menstruació, per així expressar-ho al món. Van venir un grup de dones, cadascuna membre d’una organització de dones diferent, cosa que em va emocionar bastant. Eren dones organitzades, les generadores de canvi que fan falta! A la classe següent, més de 40 dones –moltes d’elles amb els seus nadons alletant i vagant per allà– assistien a les classes abans de començar a treballar. M’ho vaig passar molt bé! En una de les classes els hi vam mostrar una bola del món i un vídeo explicant com es vivia la regla en altres llocs i van aplaudir moltíssim al final. Va ser súper emocionant, també per nosaltres. A més, en cap moment va sortir la paraula Chhaupadi de la nostra boca, van ser elles les què ho van expressar a través de la fotografia. Vaig aprofitar la classe de l’endemà amb les nenes per reflexionar sobre això. Després que elles diguessin el que menys els agradava sobre la menstruació i els nens fessin la meditació, en trèiem conclusions i vaig preguntar: penseu que passaria alguna cosa si no féssiu allò que no us agrada, si en altres parts del món ho fan diferent? La resposta dels nens va ser un NO unànime: elles, després de conèixer com es vivia en altres llocs, van començar a qüestionar-se allò que els havien inculcat. La paraula Chhaupadi, seguia sense sortir. Anàvem pel bon camí! Com van dir els nens i com tot a Nepal. Vistare, vistare…

    El dia 8 de març –dia de la dona–, van fer un programa cultural especial al centre del poble amb un cartell de fons que posava “Poble lliure de Chauppadi”. Només feia falta fer un volt pel poble per veure les cabanes, on no hi cabia una dona dreta i amb prou feines estirada. I dins n’hi arribava a haver fins a cinc. De vegades, encenien fogueres per escalfar-se i ja són vàries les morts per intoxicació per fum, per no parlar de les violacions que pateixen al no poder tancar la porta de l’estable per dins, en el cas que hi hagi porta.

    La gent del poble estava perfectament organitzada per castes i edats distribuïdes per tota la plaça. Els polítics i “l’èlit”, presidint l’esdeveniment, les dones amb les seves nenes assegudes al terra i els homes darrere, en un segon pla. Unes quantes dones també van quedar darrere. L’Alba i jo vam decidir asseure’ns el terra amb elles. Quan em vaig veure envoltada de tot allò, em van caure les llàgrimes. Mai hagués pensat que organitzarien una cosa així. Em vaig passar tota la tarda envoltada de nenes que volien tocar el Dholak, molt semblant al Maddel que tocava un noi de fons, i jo súper feliç “ensenyant-los” a fer soroll, amb l’objectiu principal de despertar l’interès en algú i que la música deixés de ser només “cosa d’homes”. Vam  acabar ballant amb elles en un gran rotllana per tancar l’esdeveniment, vam marxar esgotadíssimes a casa, molt emocionades i amb una sensació enorme d’impotència per no poder comunicar-nos com ens agradaria.

    L’últim dia a Basti va ser súper intens. Van venir un grupet de noies per parlar sobre la copa menstrual. Va venir una de les que més interès posava a les classes i tallers – que ja havia provat la copa menstrual – i a la que vam encarregar que ajudés les altres si tenien algun problema. Em va fer la sensació que seria bastant complicat que la infermera o les professores ho fessin. Semblaven molt tímides amb el tema. Ens va agradar molt compartir aquest espai amb elles fora de l’escola, ens van explicar moltes coses sobre les seves vides i aspiracions i, la veritat, ens vam quedar bastant al·lucinades. Una d’elles té 16 anys i els seus pares treballen tots dos a la Índia, per la qual cosa viu sola amb la seva germana i germà petits. L’àvia viu a la casa del costat i control.la que cada vegada que els baixa la regla surtin fora de la casa i compleixin amb les tradicions. Això va provocar que una vegada arribés a prendre pastilles anticonceptives per endarrerir la menstruació i que no li coincidís amb la de la seva germana, ja que sinó cap de les dues podria cuinar o munyir la vaca. Tampoc podien beure aigua perquè no tenien qui la hi donés. Vam quedar bastant impactades i creiem que seria només un testimoni de molts. Deu dies no són suficients per conèixer la realitat d’un poble.

    Aquest mateix dia, ens vam trobar amb dues situacions bastant difícils que ens van fer aprofundir encara més en la realitat d’aquestes persones. La dona que ens preparava el menjar s’havia tallat un dit amb el collar d’una vaca i no parava de sagnar des del matí. Quan li vam destapar a la tarda, no vam tenir més remei que cosir-lo amb el poc material que teníem i sense anestèsia. Un altre cop , vam quedar sorpreses de la fortalesa d’aquestes súper dones.

    A la nit, al fill d’una de les portadores del primer dia, que no devia tenir més de 3 anys, li van obrir el cap amb una pedra. Tenia una bretxa molt profunda que tampoc parava de sagnar i van venir a cridar-nos. Vam agafar el material i vam tornar a cosir amb l’últim fil de sutura que ens quedava. Aquesta vegada, tampoc teníem guants. La casa era una única habitació que feia de cuina i de dormitori a la vegada, amb l’única il·luminació d’una foguera que l’omplia de fum. Amb prou feines hi havia espai per a totes les dones que érem dins. Totes dones. Estàvem en xoc. Què feien davant d’aquestes situacions? L’hospital més proper estava a 6 hores caminant per la muntanya. Estic segura que nosaltres ens vam espantar molt més que elles, expertes en assumir les adversitats i a tirar endavant amb la vida.

    La noia que va venir a parlar amb nosaltres a la casa tenia molt clar que volia estudiar infermeria. Ens en vam sentir molt orgulloses i la vam animar a que ho fes. Aquella mateixa tarda li havia comentat a l’Alba que em sentia orgullosa d’haver estudiat aquesta carrera i més encara l’especialitat familiar i comunitària. No hi ha cosa més satisfactòria  que poder emprar-la en qualsevol àmbit i en qualsevol lloc del món.

    Així ha estat com, fomentant l’expressió verbal i artística a través de la fotografia, d’allò que no els agrada i donant una informació biopsicosocial bàsica que s’omet a les escoles per ser considerat tabú, vam aconseguir que –tant dones com homes de totes les edats– es qüestionessin què estaven fent i per què, intentant actuar amb dinàmiques molt diferents a les d’altres ONG que havien anat a la zona, que  pretenien imposar el canvi amb diverses pràctiques d’ “invasió cultural occidental” que deixen bastant a desitjar.

    Recordeu que seguim necessitant la vostra ajuda per recaptar fons i seguir amb el nostre projecte. Podeu fer donacions a: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/13821/rato-baltin-nepal—facing-chhaupadi-with-menstrual-education/

  • Diari de viatge: Camí cap el Far-West Nepalès

    Diari de viatge: Camí cap el Far-West Nepalès

    Vam sortir de Katmandú el 26 de febrer a les 3 de la tarda: Kamal, el project Manager Nepalès; Susmila, la infermera que hem contractat per a fer els tallers de Ruby Cup i higiene menstrual amb les noies i jo (Clara Go).

    Després de pujar al autobús les 40 galledes i maletes amb allò necessari vam començar el trajecte cap a Dhangadhi amb il·lusió i nervis. Tants mesos treballant perquè arribés aquest moment, que llavors el viatge es va fer més llarg i pesat. Sortir de Katmandú és difícil, segons a quina hora costa 6 o 7 hores, i vam sortir en hora punta. La carretera a Chitwan, en obres des de fa 6 mesos, segueix en construcció.

    Quan vam arribar a Chitwan, al final de la carretera en obres, un camió que anava contra direcció va trencar el vidre frontal del nostre autobús. El conductor va fugir. Normalment els nepalesos són molt calmats i tranquils, però aquell dia ens va tocar un conductor que no va dubtar a girar i va perseguir el camió direcció Katmandú una hora! Després de parar vàries vegades i parlar amb policies diversos, van trobar el camió amagat, van acordar el pagament del vidre i vam donar la volta cap a Chitwan. Vam arribar a les 12h del migdia a Dhangadhi, 22h de bus.

    Vam buscar l’hotel, on havíem quedat amb la matrona i la infermera de salut familiar i comunitària espanyoles, i amb una infermera de la zona, i tot seguit ens varem reunir amb una professora del Seti Makali Nursing Campus. Un cop vam estar junts tot l’equip, vam començar a concretar la feina que teníem prevista.

    El dia següent, 28 de febrer, després de 12 d’hores de Jeep terrorífiques durant les quals tots ens vam marejar com nens, vam arribar a Mangalsen. Ens esperava un periodista amic meu i la seva família, que amablement ens havien preparat el sopar, i ens van deixar dormir a casa seva (al seu llit).

    1 de març: Mangalsen es va llevar molt ennuvol. El camí a Basti són 8 hores a peu, o 2 en jeep més 2 caminant. Optem pel jeep, però la pluja ens va fer dubtar si quedar-nos un dia més allà. Al final va parar de ploure i vam sortir en jeep fins on ens esperaven 4 dones portadores, per ajudar-nos amb tots els materials. Després de 3 hores per un camí molt dur de baixada, vam arribar a Basti. Un poble que sembla com de pel·lícula. Preciós i autèntic, però tots sabem que allà, també, no tot és tan ideal com sembla.

     

    Recordeu que seguim necessitant la vostra ajuda per recaptar fons i seguir amb el nostre projecte. Podeu fer donacions a: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/13821/rato-baltin-nepal—facing-chhaupadi-with-menstrual-education/
    Projecte Rato Baltin.

     

     

     

     

     

    Escrit per Clara Go - Traduït del castellà Per Josep V. Marin - Fotos de diferents càmeres i telèfons ©: Clara Go