Sovint compartim els resultats dels projectes: quantes persones hi han participat, a quantes escoles hem arribat o què hem aconseguit. Però què passa amb tot el que hi ha abans, durant i després? Avui us vull parlar de la part de tirar endavant una ONG petita que gairebé mai no surt a les fotografies ni als informes anuals.
Darrere de cada projecte hi ha moltes hores de feina
Quan seguiu be artsy, acostumeu a veure fotografies de les formadores fent tallers d’educació menstrual a les escoles del Nepal, dones compartint experiències o noves iniciatives que comencen a caminar. I està bé que ho expliquem: volem que sapigueu què aconseguim juntes.
Però avui us vull ensenyar una altra cosa. Els Excels. Les sol·licituds de subvencions. Els pressupostos, les factures, els informes i els correus que sembla que no s’acabin mai. I totes les hores intentant trobar prou diners perquè els projectes puguin continuar.
De vegades passo dies, fins i tot setmanes, preparant una subvenció: llegint les bases, adaptant pressupostos, recopilant documents i tornant a explicar per què la nostra feina és necessària. I després arriba el correu: «Lamentem comunicar-vos que la vostra proposta no ha estat seleccionada». Tota aquella feina i cap finançament. I tornem a començar.
No perquè ens agradi omplir formularis, sinó perquè sense aquesta feina potser no hi ha tallers, ni visites de seguiment, ni materials educatius, ni salaris per a l’equip local. Abans de parlar de resultats, algú ha de fer possible que aquests resultats arribin.
Fer voluntariat no sempre vol dir treballar de franc. De vegades també vol dir pagar per treballar.
Aquesta és una altra realitat de la qual parlem poc. Darrere de be artsy hi ha voluntàries que hi dediquen temps, coneixements professionals i energia. Però també hi ha persones que paguen despeses de la seva pròpia butxaca.
Desplaçaments, materials, petites compres, imprevistos. Coses que s’han de fer o pagar encara que no hi hagi prou diners disponibles. I de vegades simplement les assumim nosaltres.
No ho explico perquè vulguem aplaudiments. Ben al contrari. No crec que una organització hagi de dependre dels diners de les voluntàries per continuar funcionant. I tampoc crec que implicar-se en una causa hagi de comportar un sacrifici econòmic.
Però aquesta és part de la realitat de moltes ONG petites, i amagar-la no ajuda a entendre com treballem. Les voluntàries són imprescindibles, però el voluntariat no hauria de ser una excusa per invisibilitzar la feina o les despeses de ningú.
Mentrestant, al Nepal, la feina no s’atura
Mentre jo treballo amb pressupostos, convocatòries i justificacions des de Catalunya, les companyes i els companys d’Unnati fan una altra quantitat enorme de feina al Nepal.
Parlen amb escoles i comunitats, organitzen les activitats, preparen materials, coordinen l’equip, recullen dades, fan informes econòmics i resolen problemes que ningú no havia previst.
I després hi ha els desplaçaments. Treballar a les zones rurals d’Achham vol dir fer front a carreteres complicades, trajectes llargs, esllavissades, pluges i vehicles que no sempre arriben a la destinació tal com estava previst.
De vegades, transportar els materials ja és tota una aventura. I després hi ha el fred. Sí, hem arribat a treballar amb l’ordinador dins d’un sac de dormir perquè feia massa fred per seure davant de la taula sense abrigar-nos així!
Hi ha situacions que després ens fan riure. Però també formen part de les condicions reals de treball. Quan veieu la fotografia d’un taller d’educació menstrual, no veieu tot el que ha passat abans perquè les formadores poguessin arribar a aquella escola. El trajecte, la preparació i la coordinació també formen part del projecte.
No tot surt com estava previst
Nosaltres també ens equivoquem. De vegades s’ha d’ajornar una activitat, un pressupost no quadra, ens deneguen una subvenció, arriba tard un informe, una carretera queda tallada o hem de canviar els plans perquè la realitat sobre el terreny ha canviat.
I de vegades simplement no sabem si tindrem prou finançament per fer tot el que voldríem. Crec que les ONG hauríem de parlar més sovint d’aquestes coses.
Estem acostumades a compartir històries d’èxit: projectes acabats, xifres assolides, resultats positius. Però la cooperació no és una línia recta entre una bona idea, una fotografia bonica i una xifra d’impacte.
És un procés continu d’aprendre, adaptar-nos, negociar, tornar-ho a intentar i assumir la responsabilitat de les decisions que prenem. I ser transparents també hauria de voler dir explicar aquest procés, no només presentar els resultats finals.
Deu anys de be artsy. I tantes coses que encara no us hem explicat.
Aquest octubre be artsy ha fet deu anys. Durant tot aquest temps hem compartit moltes històries de Rato Baltin, de les comunitats amb qui treballem, de l’equip del Nepal i dels canvis que hem vist.
Però mirant enrere m’adono que hi ha una part enorme de la nostra història que gairebé no hem explicat: com preparem un projecte abans de demanar finançament, com decidim què ens podem permetre, què passa quan ens deneguen una subvenció, quanta feina administrativa comporta justificar els diners públics o com l’equip d’Unnati afronta les dificultats de treballar en comunitats allunyades.
I quantes persones fan possible tot això, sovint discretament i sense cap reconeixement. M’agradaria que a partir d’ara compartíssim més aquestes històries. No només els resultats, també el procés. No només el que funciona, també el que no surt bé. No només què aconseguim, també què cal fer per arribar-hi.
Perquè conèixer una ONG també és entendre la feina quotidiana, els límits, les responsabilitats i les persones que hi ha al darrere.
Per què és important el suport recurrent
Hi ha una última cosa que m’agradaria explicar. Quan algú pensa a fer una donació a una ONG, sovint imagina que finança una activitat concreta: un taller, una copa menstrual, un programa escolar o una formació. I, evidentment, aquestes aportacions són essencials.
Però els projectes també necessiten coordinació, administració, gestió econòmica, comunicació, seguiment i moltes altres tasques menys visibles. I això també costa diners. Sense aquesta feina, les activitats no serien possibles.
Per això les donacions recurrents, petites o grans, són tan importants: ens donen més estabilitat i ens ajuden a planificar més enllà del termini de la pròxima subvenció.
No cal que us impliqueu en el dia a dia de be artsy per donar-nos suport. Però si també us hi voleu involucrar, ens encantarà saber-ho. Totes dues maneres de col·laborar són valuoses.
Després de deu anys, continuo creient profundament en el que fem. Però també crec que ha arribat el moment d’explicar més obertament tot el que costa fer-ho possible.
Fa deu anys que us expliquem què aconseguim. Potser ha arribat el moment d’explicar-vos també tot el que cal fer per aconseguir-ho.
Clara Garcia i Ortés
Fundadora i presidenta de be artsy