Autor: Josep Marín

Article escrit per l'Alba Maria Campos, Infermera voluntària espanyola, especialitzada en salut familiar i comunitària.
Traduït del castellà per la Tere Salinero  i corregit per l'Alba Miquel
Foto feta per Kamal Bhattarai amb la X-pro1 © Clara Go

“He après a pensar com em van ensenyar, i fins i tot vaig arribar a creure que sóc jo el que pensa. Em resulta difícil comprendre que solament engego un mecanisme de raonar amb pautes i circuits impresos. Per això, ens costa tant acceptar alguna cosa que contradiu l’après anteriorment. Tot el que he assimilat em fa inflexible i em posa tiranament al servei del grup cultural que m’ha format.”

Sortim de Basti cap a Kunti Bandali el dissabte 11 de març i passem per la porta de la casa del nen el qual li havien obert el cap el dia anterior. Encara li sagnava una mica la ferida. La dona de la casa s’havia marxat a l’hospital amb el seu marit i no la vam poder veure.

Alba i jo seguim el nostre camí i vam estar una bona estona en silenci. A poc a poc, tractàvem de digerir el que havíem viscut aquests dies en Basti.

La pujada del camí semblava molt dura i al final no ens va resultar per tant. Vam parar a menjar ous durs, una llauna de tonyina que guardàvem des de Lumbini i un paquet de fideus crus. Després de tres hores de camí, vam tornar a parar per beure un xia (te negre que pot portar llet). Per menjar només teníem aquest paquet de fideus i a mi no em fa gens de gràcia el menjar empaquetat. Hagués preferit un DalBat o Tarkari (plats típics de la zona), encara que ja els haguéssim menjat milers de vegades. Maleït progrés que arriba fins i tot més lluny que les carreteres.

Mentre acabàvem de menjar, va aparèixer un tractor que portava bidons. Alba i jo ho vam veure clar, seria el nostre transport fins a Kunti Bandalai. Li vam dir a Kamal que preguntés si era possible pujar-nos en el remolc fins a allí i Alba, Samita i jo compartim remolc amb algunes de les nenes de l’escola. La veritat és que va ser divertidíssim! Sort que no vam anar caminant, sinó haurien estat unes quantes hores més.

Arribem al poble i vam veure que les cases i les botigues estaven fetes amb xapa, no molt agradable a la vista. Amb prou feines vam veure dones pel carrer. Hi havia un nen molt graciós, amb cara de trapella, molt brut i molt prim que sempre vèiem treballant: fregant, cuidant cabres o ajudant a borratxos a arribar a les seves cases.

Sota casa sempre hi havia una quadrilla d’homes que caminaven fent esses al voltant d’una galleda d’escombraries enorme i plena d’ampolles de Rakshi (una beguda alcohòlica molt demandada a Nepal). El lloc era horrible. Tot el dia hi havia homes borratxos vagant, el nen que vam veure treballant per a ells sempre molt feliç, les dones carregant quilos sobre els seus caps i les nenes amb pedres a la mà “pel que pogués passar”, sabien molt bé el que feien.

Aquest nen, com molts altres, no anava a l’ escola. D’aquesta forma no estàvem arribant a tota la població, sinó a la més “civilitzada” (sense que aquesta paraula tingui sempre connotacions positives); però hi havia una gran part que mai gaudirien del privilegi que suposava allí l’educació. En Basti ho vam veure més que aquí, moltes nenes petites que no tindrien més de set o nou anys portaven als seus germans en braços i passejaven pel pati del col·legi mentre la resta de nens de la seva edat estaven en classe.

Els professors semblaven més involucrats que en Basti, interactuaven més amb nosaltres. No obstant, ens vam trobrar amb un parell de classes que eren molt poc receptives.

El primer dia, ens assabentem que, aquest mateix any, UNICEF havia estat fent un projecte contra el Chhaupadi – ens fa l’efecte que – van fer bastant dany. Les dones, organitzades com a “health volunteers” (voluntàries de la salut) es feien distingir amb un saree (roba tradicional) blau i li van preguntar a Clara si els hi donarien diners per fer les fotos i acudir a les xerrades com havia fet UNICEF. Quan ens ho va explicar, ens vam quedar bastant parades. Diners? De debò?

També vam trobar una classe –de nenes més petites– que van ser les úniques que no van donar importància a com vivien la regla i no vam dir res que no els agradés sobre les seves pràctiques habituals durant la menstruació. No obstant, seguim la classe compartint informació sobre menstruació, sexualitat i cicle menstrual, passant molt per sobre del tema del Chhaupadi. Si elles no volien canviar aquest hàbit, no hi havia res a fer.
Les dones, a través de la fotografia, van mostrar costums diferents a l’hora de practicar el Chhaupadi. Aquí no podien tocar cap font ni dutxar-se.

Una de les dones va fotografiar el moment en el qual, un nadó que havia dormit amb la seva mare menstruant en el chaughot, era purificat al matí amb un bany i, després d’això, una altra dona ho recollia i s’encarregava d’ell durant el dia.
Una altra de les fotos destacava que els utensilis que utilitzaven per menjar aquests dies només podien ser utilitzats per elles, no per altres membres de la família i es quedaven fora del chaughot, mai a dins.

Quan sortim de Kunti Bandalai, vaig comentar amb Alba la resposta de Clara quan li vam enviar el programa: “massa atrevit”. Mentre ella i Pepa reien de les imatges de les vagines que apareixien en els cartells que volíem posar en classe, Alba i jo estàvem convençudes que tot sortiria genial. Estàvem molt contentes de com ho havíem plantejat.

Ni en Basti ni en Kunti Bandalai vam canviar els continguts, però vam afegir sobre la marxa alguna dinàmica en funció de la participació que hi havia en classe. També haig de dir que els nens i les nenes nepaleses són un autèntic amor a l’hora de comportar-se. Hem gaudit tant amb ells! Hauria estat fantàstic crear més vincle i compartir més moments fora dels programes escolars.

Compartir amb altres infermeres diferents perspectives sobre la menstruació, la sexualitat o la masturbació i conèixer les supersticions que elles mateixes practiquen va ser molt gratificant. Elles seran infermeres generadores de canvi allà on eduquin.

Em va sorprendre quan Susmila em va dir que, al contrari del que jo pensava, era més útil que vinguéssim a donar nosaltres les classes al fet que les donessin elles, ja que elles també tenien supersticions i tradicions semblants. Per als joves, pel que sembla, pel fet de ser “blanquitas”, tenim més raó i som més convincents. En aquest moment, em vaig veure a mi mateixa com el “símbol del progrés” que tant rebutjava i va ser alguna cosa que no em va agradar.

Seguim parlant sobre el futur, el matrimoni i la maternitat i generalitzo la meva resposta a totes les dones de la península, li vaig demanar que no es fes una imatge errònia d’occident a partir de nosaltres, ja que no som –en absolut– una representació d’allò.

M’enorgulleix molt haver format part d’aquest procés. No per la paradoxa que representa el “egoisme d’ajudar” per sentir-me millor i que el meu entorn reconegui la “bona persona que sóc”; sinó perquè és un aprenentatge dels més profunds que et pugui regalar la vida. Coses com comunicar-te amb algú que no parla el teu idioma o un de semblant, saber com es pot ser feliç sense caure en el consumisme extrem d’occident, que la felicitat no té a veure amb l’èxtasi consumista que intenten vendre’ns; respectar els valors i tradicions d’una cultura que dista de la nostra; impregnar-me el màxim possible sense jutjar d’una forma occidental o aprendre coses tan simples com dutxar-te en la font d’un col·legi, rentar la roba a mà i viure sense paper higiènic.

Treballar en un equip multicultural amb la barrera lingüística nepalès-anglès-castellà també ha estat tot un repte. Assumir “rols de poder” perquè és la dinàmica més fàcil de portar i no comporta res bo, que en un equip s’han d’escoltar totes les parts, fins i tot les que no parlin per por, falta de confiança, timidesa o “motxilla cultural” d’assentir a tot i no queixar-se. Detectar barreres i intentar posar-lis fi en lloc d’engrandir-les per donar noves oportunitats, ja que aquesta és la nostra raó de ser.

Aprendre a dormir prou, ficar-me al llit a hores que mai hauria imaginat i matinar sense problema; desconnectar del món i viure sense internet; prescindir d’estímuls externs a milers de quilòmetres de distància; aprendre a estar tranquil·la i llançar-me a fer coses que sempre havia volgut com fer percussió, fer macramé, escriure i fomentar la introspecció, conèixer-me a mi mateixa o gaudir d’un biri indi mentre contemplo un paisatge, una cosa de la que mai havia tingut temps; i, adonar-nos, que és mil vegades millor estar sense la connexió a la qual estem acostumats. Aprendre a confiar en mi mateixa i, sobretot, aprendre a adaptar-me a qualsevol i, repeteixo, qualsevol esdeveniment.

Crec que estem desenvolupant una capacitat d’adaptació brutal, des dels canvis nepalesos que obliguen a reestructurar tot fins a l’últim moment, fins a temperatures inaguantables, menjars i olors peculiars.

“Tolera la incertesa”, mai oblidaré aquesta frase.

Així, aquesta capacitat d’adaptació i acceptació de les circumstàncies és alguna cosa que hauríem de copiar d’aquesta cultura. És cert que aquesta actitud que pot arribar a ser conformista o passiva és percebuda com alguna cosa negativa; però, l’inconformisme i la autoexigència occidental és millor? Voler cada dia més? Competir contínuament per aconseguir les necessitats creades?
Encara queda molt per reflexionar i no som ningú per jutjar.

Recordeu que seguim necessitant la vostra ajuda per recaptar fons i seguir amb el nostre projecte. Podeu fer donacions a: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/13821/rato-baltin-nepal—facing-chhaupadi-with-menstrual-education/

Pots fer una donació puntual o esdevenir col.laborador habitual fent-nos transferències periòdiques (mensuals, trimestrals o annuals) per l’import que desitgis.

Transferència bancària al següent compte bancari:

Titular del compte: Associació be artsy

Banc: Banc Sabadell

IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934

BIC: BSABESBB

Concepte: Donació puntual o periòdica (depèn de l’opció triada).

(La teva donació periòdica ens ajudarà a tenir una millor planificació del nostre pressupost per dur a terme els projectes duts a terme.)