Un dia a la pàgina de Facebook de la universitat en què que estic estudiant un grau d’Antropologia Social i Cultural vaig llegir un anunci on deia que es buscaven antropòlegs voluntaris per a un projecte al Nepal. Aquest nom, Nepal, em va cridar l’atenció; un país que m’encanta, que he visitat 7 vegades i en el qual, des del meu primer aterratge a Katmandú, sense encara sortir de l’aeroport, em vaig sentir com si s’arribés a un lloc familiar. Estava en un moment de la meva vida que em permetia agafar-me uns mesos lliures i per tant vaig enviar la meva candidatura a l’ONG.
Vaig parlar per Skype amb Bea, qui em va explicar el projecte i la pràctica cultural, el Chhaupadi, raó de la intervenció de l’ONG a la comunitat; pràctica que, malgrat els meus viatges al Nepal, desconeixia que es portés a terme d’una manera tan absoluta.
Un cop seleccionada, em van explicar el meu rol com antropòloga: “trobar una estratègia per involucrar els xamans i els homes en el procés de conscienciació que s’espera aconseguir amb la intervenció”.
Ui, ui, senzill (per descomptat ho dic irònicament, sobretot per a una antropòloga en procés de formació), però m’agrada, perquè ja m’indica l’enfocament complet a tots els nivells de l’ONG.
Mai havia col·laborat amb una ONG, sempre he estat una mica desconfiada; per tant, vaig organitzar un pla B (sí, perquè jo sóc més de tenir un pla B, i no com fa Bea, estupenda persona, membre de be artsy, que enfoca tota les seves energies perquè el pla A es realitzi), decidint portar-me tot el meu equipatge de muntanya per perdrem per unes quantes setmanes en les poderoses i energètiques muntanyes d’Himàlaia per si de cas el projecte no m’agradava… Doncs sí que em vaig fer un trekking, però al final del projecte, perquè aquest últim em va encantar.
El projecte intenta conscienciar les persones de la comunitat sobre el que és la menstruació, impartint un taller d’educació sexual, higiene i salut menstrual a les escoles, i oferint la copa menstrual com a solució ecològica i higiènica, tenint en compte que moltes dones utilitzen draps o porten dues, tres calces, en lloc d’usar compreses.
Aquesta formació és important, atès que en el currículum escolar encara no hi ha una secció que tracta d’aquests temes. Raó per la qual la pràctica del Chhaupadi està tan arrelada, perquè desconeixen què és la menstruació en el sentit biològic.
Durant les meves entrevistes, a la pregunta “que és la menstruació?”, la resposta era Chhaupadi. És a dir, no es distingeix el procés biològic d’una tradició, l’origen precís es desconeix però segueix sent transmesa automàticament de generació en generació per la gent gran. La superstició que les dones siguin impures representa l’únic coneixement que les adolescents reben sobre què és la menstruació.
Els tallers estan dirigits als nens i adolescents, d’ambdós sexes, els qui en uns anys seran marits, dones i pares, potencials agents de canvi, mentre que les persones que actualment són grans, tant homes com dones, juntament amb els xamans, no són proclius al canvi, pel que fa a la pràctica. Això és justament el reflex de l’estructura social patriarcal, en la qual la dona ocupa un paper subordinat i els grans tenen molt poder. És una pràctica que no té beneficis ni funcionalitat de cap mena per a les dones, excepte la de donar suport a l’estratificació de gènere en el si de la societat.
L’enfocament se centra en adolescents i nens, però al mateix temps s’inclou a les persones que ocupen les posicions socials de poder: se’ls informa, però sense deixar-los el comandament.
Això és un altre punt que m’agrada, perquè deixar-los el comandament significaria canviar la forma però no l’essència: se seguiria atorgant poder i reconeixement a qui ja el té, deixant en les ombres a les dones, confirmant una estructura de poder desigual.
Els que imparteixen els tallers són noies locals que viuen a la comunitat, plantejament que aconsegueix el que més m’ha agradat del projecte: be artsy està donant una oportunitat a aquestes noies, aportant-los coneixement a través d’una intensa formació, els paga, i sobretot, la part més valuosa: els proporciona seguretat en si mateixes, els dóna la possibilitat d’empoderar i emancipar-se. No el poder negatiu i destructor que els confereix la societat, més aviat el poder de trencar amb l’estructura mental que els fa sentir inferiors i impures.
Aquesta és la cosa que més m’ha emocionat: poder veure com noies entre els 16 i els 18 anys han canviat després d’estar 50 dies junts.
Hiukala, la formadora del meu grup, té 18 anys i, més que d’altres, representa aquest ràpid i intens canvi. Quan la vaig conèixer durant la formació era tan tímida que quan li vaig preguntar: “com et dius?” Em va contestar xiuxiuejant el seu nom i mirant avall; parlar en públic, impossible.
La veritat és que no me la imaginava impartint tallers davant de desenes d’adolescents i parlant amb els xamans, però estava equivocada. Dia rere dia, amb molt d’esforç i voluntat, al costat de Kamala, Goma i Basanti, les altres noies del grup, vaig veure com s’estava enfortint fins a poder arribar al seu poble i dir als seus pares que a partir d’aquest moment no acceptava ser bandejada durant els dies de la regla.
Es converteixen en símbol per a les dones de la seva pròpia comunitat i sobretot una referència, perquè cada dos mesos les formadores fan un seguiment amb les dones i noies que utilitzen la copa, tant per monitorar l’ús correcte de la copa com la seva repercussió pel que fa a la pràctica del Chhaupadi.
Aquí introdueixo un altre punt a favor del projecte: formant a noies de la comunitat, els proporcionen les eines per transmetre coneixement, alhora que afavoreixen el desenvolupament d’un context de debat que no existiria a causa de l’entorn polític (subordinació de les dones), sociocultural i econòmic, que fa que les dones estiguin tot el temps ocupades en tasques dirigides al sosteniment de la llar i la cura de la família. Conformen un espai de conjunt des d’on poden sorgir resistència i canvi, però deixant la gestió a les persones de la comunitat, els que activen el canvi si ho desitgen i ho veuen necessari.
Una forma de resistència que actualment es manifesta es presenta exclusivament en les cançons que narren els sofriments del Chhaupadi i invoquen als déus perquè les deixin lliures de romandre a casa seva.
Finalment, però no menys important, és la part de la fotografia participativa.
La diversitat cultural no es fa notar només en aspectes exteriors, materials i visibles, sinó també en aspectes invisibles com les emocions, prevalent unes més que d’altres. Parlant de menstruació s’imposa la vergonya sobre la naturalitat, de manera que amb l’ocupació de la fotografia com a mètode de comunicació alternatiu a la paraula, però igual d’eficaç, es convida a les dones a compartir la seva visió i experiència sobre la menstruació, modalitat que destaca la sensibilitat del projecte.
Aquest projecte no té repercussions exclusivament sobre els habitants de la comunitat, sinó també sobre totes les persones que contribueixen: la meva experiència en el “camp” ha estat molt intensa, sobretot des d’un punt de vista humà.
Començant per l’equip de be artsy, compost per persones estupendes; poques, però que valen molt, que tot i les nombroses dificultats i imprevistos quotidians porten endavant el projecte amb determinació i compromís de forma completament gratuïta i voluntària.
La seva tasca es caracteritza per l’esforç, la passió, l’entrega, la creença en l’activisme i el canvi social, la qual cosa, com he descrit anteriorment, es reflecteix en la qualitat del projecte.
Em va sorprendre la transparència en la gestió i la cura en el tracte. Tots els aspectes que han fet que el meu pla B no es concretés.
La intensitat és deguda també al context precari, que necessita un bon esperit d’adaptació i fins i tot d’abandonament d’un mateix, pel que fa a una persona occidental en comunitats aïllades on ningú parla anglès.
Sens dubte ha estat l’experiència més autèntica de totes les meves estades al Nepal: en un entorn càlid, esperar que et bullin aigua per poder beure, menjant exclusivament dal bhat i oblidant-te de la possibilitat de poder triar una altra cosa, però adonant-te de com ets d’afortunada perquè en la teva vida quotidiana el tens, dutxant a l’aire lliure amb un incòmode sac anomenat petit-cot i compartint habitacions, de vegades fins i tot llits, amb persones i bestioles. En tornar vaig haver de buscar en el diccionari el significat de la paraula privacitat: durant aquesta estada va caure en desús.
Em van comentar al principi que anava a viure com una nepalesa, però això no va ser possible, perquè el meu color de pell, juntament amb l’hospitalitat local, em van atorgar sempre una posició privilegiada, encara que el meu rol resultés incòmode per a alguns pagesos (homes i xamans). Sempre vaig gaudir del llit més gran, del coixí més còmode, sovint no vaig haver de fer cua a la font per dutxar-me i qualsevol petició que pogués plantejar es convertia en assumpte i obligació de la comunitat.
Sense oblidar que tenia angelets amb mi: Hiukala, Kamala, Goma i Basanti, formadores i mentores de be artsy que durant l’estada han vetllat per mi.
Una experiència inoblidable i que et toca la fibra sensible: vaig viatjar per conèixer unes aldees i les seves pràctiques culturals, i vaig acabar coneixent-se millor a mi mateixa.
Dhanyabad!
Escrit, i © fotos, per Eleonora Bordogni, traducció per Ixone Saenz
Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?
Fes-te soci: https://beartsy.org/ca/fes-te-soci/
Paypal Donacions Mensuals:
O si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB (una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos).
O altres formes de donar a http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/
Gracies! 🙂