Escrit y Fotos © per Alba Parrado Puente, Infermera i Llevadora espanyola, Voluntària de be artsy a Achcham.
Des d’una de les ciutats hindús més caòtiques de Índia (Varanasí) fins un dels poblets més pacífics de Nepal hi ha uns 800km de distància i uns 4 dies en bus local, tan infernal com divertit.
Passant per centenars de pobles, observant pel vidre de la finestra, compartint el seient amb diversos locals, intercanviant somriures, escoltant música estrident i «feliciana», olorant una àmplia gama de tot, assaborint el pols… pots realment apropar-te a aquest país.
Basti és el primer poble que hem escollit per col·laborar. Basti significa «vila». És un lloc màgic a l’Himalaia on no arriben les carreteres… Ni la punyetera Coca – Cola! Aquesta vall, només accessible a peu, té centenars o milers de terrasses de cultiu que pinten un paisatge de conte.
Un lloc pur i apartat del progrés i la globalització, un dels milers que hi ha aquí a Nepal.
Aquesta zona en concret, el far west, és una de les més rurals, tant per ser de difícil accés com per la no presència de turistes, i gràcies a això conserva la seva essència. No sabem exactament quants habitants té aquest poble, però sí que es divideix en 9 «bastis» o grups dispersos de cases (habitual a Nepal), i que al «cole» van uns 150 nens i nenes. Dels quals la gran majoria han de caminar 3 hores diàries per anar-hi, ja que viuen en cabanes d’aquelles que es poden veure lluny a les muntanyes…
Dels nens que no van a l’escola, i que veiem a diari amb les cabres o amb els seus germans petits, que treuen el cap, curiosos a través de les finestres de fusta de la classe, no se’n parla ni ningú sap quin tant per cent són del total d’infants.
El govern dóna una ajuda de 300 rúpies/any (uns 3 euros) per promocionar l’assistència, però no sembla molt efectiu, potser perquè és poc.
Quan t’adaptes a la seva forma de vida, menges el que ells mengen (que és cada dia exactament igual – dal bat -llenties amb arròs–, tarkari –verdures- i chapati -pa-), et dutxes a la font del poble amb roba (i aprofites per rentar-la així), les 4 hores al dia que hi ha aigua, dorms com ells ho fan (4 persones en 4 taules de fusta), aprens a rentar-te el cul sense paper (or blanc a partir d’ara) i a mocar-te traient l’aire, t’adones de tota l’aigua que malgastem i tot el que realment no necessitem. I reflexiones, encara amb més interès, de totes les distraccions, publicitat i consumisme que practiquem sense ser-ne conscients. Comences a sorprendre’t de que els 3 pantalons i dessuadores que portes a la bossa et semblen massa! Sense saber, del tot, que passaria en aquesta nova aventura, vam venir aquí 6 persones (3 nepalesos i 3 de fora).
Preguntant per la infermera, els professors i per grups de dones coneixíem poc a poc la gent. Va ser grat veure com s’organitzen aquí les dones i comprovar que, a més d’aixecar-se a les 4 de la matinada cuinar per tots, els nens i treballar dur picant i transportant pedres, tenen temps per compartir preocupacions i millorar la seva vida. Això només té un nom: són SUPER DONES! (nota que considero important, em sembla increïble que siguin 50kg el pes que transporten, i sobre el cap!!).
A més, s’ha creat un grup de voluntàries entre les dones del poble que ajuden en l’àmbit de la salut i sempre van estar obertes a compartir.
Vam poder comprovar que els pocs homes que s’hi estan (la majoria estan treballant a Índia) només es dediquen a jugar a cartes i carregar-se de roxy (aiguardent nepalès). No fan res però sí, per què serà que les dones els donen a ells els diners que guanyen? Una de les dades que més crida l’atenció és que l’esperança de vida de les dones en aquesta regió és de 52 anys, més baixa que la dels homes, a diferència de la majoria de països. El dia que vaig decidir compartir amb elles una recepta de truita de patates i vaig anar a cuinar, vaig plorar, però del fum infernal que feien aquells plats que escalfaven. L’habitació que usen de cuina-saló-dormitori no té cap element de ventilació… Ara entenc que la primera causa de mort siguin els problemes respiratoris a edats tan primerenques!
La gent d’aquí, crec que va saber enseguida perquè estàvem allà, tot i que nosaltres només parlem de classes d’educació sexual i fotografia crítica. Això va facilitat molt que s’obrissin a compartir allò que sentien en relació amb la seva menstruació, sobre el Chhaupadi i de què significa aquesta tradició per elles, sense necessitat de que nosaltres parléssim del tema.
La nostra intenció sempre ha sigut donar informació i recursos per empoderar nenes i dones en les seves decisions, i no per donar-lis idees preconcebudes i occidentalitzades sobre res, per molt incomprensibles que ens puguin semblar les seves costums.
En un món on moltes ONG reben finançament de multinacionals amb interessos econòmics concrets, on no importa què es va a fer, sinó que s’hi va, on no importa la gent sinó els números i on es creu que el progrés tal com nosaltres l’entenem s’ha de portar a tots els racons del planeta. En un món en el que l’esser humà ha caigut tantes vegades en l’error de sotmetre el món indígena, i devastar les seves costums i en el que encara es segueix fent el mateix. En un món on preval l’orientació mercantil i en el que l’èxit material és el valor predominant, no hi ha en realitat motius per sorprendre’s de que les relacions humanes segueixin el mateix sistema d’intercanvi que governa el mercat de bens i treball. En un món així, s’ha d’anar amb peus de plom per no caure en la trampa i crear colonitzacions del segle XXI, tot i les millors intencions això pot passar.
Les classes amb els adolescents van ser molt millor del que imaginàvem, tot i que he de dir que, amb traductor, semblaven una mica «ortopèdiques». Això de la barrera idiomàtica, tot un repte! És una de les coses més frustrants que ens ha passat, la confiança que construïm o volíem crear estava molt limitada. Però també ha tingut coses bones, com ara que les infermeres nepaleses sense experiència en aquest àmbit hagin après a confiar en si mateixes i estimar l’educació com a pilar bàsic.
Malgrat certes limitacions, dones i nenes es van esplaiar explicant les seves experiències de Chhaupadi: com són obligades a dormir fora de casa quan tenen la regla, des de estables sense porta en el millor dels casos, fins a racons coberts per una mica de palla. Han de fer treballs de més esforç físic (no poden treballar a la cuina aquests dies). Han de donar-lis aigua perquè no tenen permís per agafar-la. No poden menjar certs aliments o anar a llocs sagrats o temples.
Les nenes de l’escola deien que no els agrada tenir que fer això, i que no volien continuar i que els nens no creien que passaria res dolent si elles no ho feien. Les dones deien que estaven a favor de deixar aquesta pràctica… I… llavors? On estava el problema? La societat i les velles glòries (anomenades avies) semblen ser la raó principal; els homes no sembla que tinguin res a veure. Potser la propera generació mai arribi a viure això i que només s’escoltin antigues històries sobre una tradició gairebé oblidada. Només depèn d’elles mateixes.
Un vespre ens van portar a veure algunes de les «cases Chhau», i ens va sorprendre molt veure com algunes de les dones posaven per les fotos com reproduint una escena real. Semblava que abans que nosaltres algú havia fet un reportatge fotogràfic sobre això… Ara entenc com fan alguns reporters per «enganxar» aquelles escenes tan crucials! Però… i elles? Per què farien una cosa així? Volen que es sàpiguen, fora, coses sobre això?
El Dia de la dona treballadora pensàvem en fer alguna activitat. Ens va sorprendre moltíssim quan vam preguntar i ens diuen que elles ja tenien un programa. I més encara quan veiem dotzenes de dones cridant a la «plaça del poble»: No volem més Chhaupadi, no volem més violència! Enmig d’elles vam passar tot el dia… No sé molt bé com ens enteníem, amb prou feines sabem quatre paraules de nepalès, però el cas és que ens vam emocionar i vam ballar amb elles, recolzant-les.
El govern va prohibir el Chhaupadi el 2005 i des de llavors s’han dedicat a anar pels pobles amb xerrades i posant cartells que diuen «Poble lliure de Chhaupadi», tot i que la pràctica continua en algunes regions de Nepal. D’altra banda, tenia entès que es feia a zones molt concretes, però segons nepaleses de diferents estats amb les que havia parlat, per la seva experiència personal quan van tenir la primera menstruació van estar tancades durant 7 dies, amb menjar i beure molt justet. A més de moltes altres creences com ara que si mengen plàtans durant el període es queden infèrtils. Si ho penses bé, aquesta última part, no hi ha tantes distàncies amb les creences a Espanya en l’època de la meva àvia: no s’havien de regar les plantes o fer certs menjars.
L’últim dia a Bast va ser intens… les infermeres que hi ha a cada «health point» havien marxat del poble i a causa d’un «accident» van venir a nosaltres. Entre sang i suor vam cosir el dit d’una de les dones més fortes que he conegut. Mai havia vist res així i tan de bo hi hagués un hospital prop amb un metge de veritat… però aquí no hi havia més opció. Poc després van venir perquè a un petit li havien tirat una pedra al cap… Aquí la dificultat va ser cosir entre grits i plors, roba bruta i fum a una casa de tova i unes 12 dones. Quan vam acabar i vam anar al llit ens vam agafar fort de la mà i ho vam expressar. No és només el fet de viure una situació d’estrès com aquella; per mi va ser més pensar que allò és el que fan aquestes persones quan tenen aquesta situació. Anar a l’hospital són mínim 6 hores caminant i a més no és una opció econòmica per la majoria.
Kunti Bandali va ser el segon poble on vam anar. No sabria dir per què, però en arribar vaig sentir que ens esperava una situació diferent de Basti. Observant, vaig entendre: el lloc on ens allotjàvem, més que un poble, és un «poble bazaar», «de carretera» (o de camí…), on principalment vivien homes que tenien com objectiu mantenir un òptim grau d’alcohol a la sang, i algunes dones i nens sense escolaritzar fan el que aquells tindrien que fer. Ambient en el que es pot veure, olorar i palpar aquesta realitat difícil de digerir.
En aquesta escola, les classes vant fluir de forma molt diferent entre si, i van posar a prova la nostra capacitat d’improvisació. Des de classes interactives i obertes al debat, a classes en les que hi havia més passivitat i indiferència. En unes ens parlaven de la seva menstruació obertament i en altres no la nombraven tot i que ho intentàvem. Vam saber que Unicef havia va estar el passat any aquí, amb classes sobre VIH (hi ha una alta incidència) i sobre mètodes anticonceptius. Tenien el coneixement de que es transmet per relacions sexuals, però tenien idea de què era la sexualitat ni què és una relació i molt menys com es posa un condó.
Les nostres classes es van basar doncs en l’expressió de sentiments i emocions que el canvi cap a l’edat adulta els genera, i la importància d’expressar-nos i la bona comunicació.
A les reunions amb dones no va ser fàcil per bàsicament dos raons. Quan Unicef i ONGs grans van venir aquí, van pagar a cada dona, per sessió, certa quantitat de diners per l’assistència de totes. Potser per incrementar les seves estadístiques, potser sense saber si les dones estaven realment interessades, o potser per aconseguir que deixessin el dur treball i anessin a les xerrades. Nosaltres no ho faríem així.
D’altra banda, contràriament a Basti, elles tenen més arrelament al Chhaupadi i no estan en procés de canvi, així que el diàleg es va veure reduït en aquest aspecte. És curiós veure les dues cares de la moneda, i més curiós encara, que el poble que està més en contacte amb la resta del món i amb més accés a informació, sigui el que més vol mantenir-se com està.
La copa menstrual que es va oferir a nenes i dones de les dues viles va tenir bona acollida. Creiem que al viure tota la família en un mateix espai, en que es localitzen totes les activitats diàries, el problema de menstruar sense tenir res més que un drap usat com a compresa, pot ser una de les raons per la qual avui dia segueixen dormint fora de casa. De totes formes aquella qualitat de vida que pots tenir una setmana al mes i que et pot donar la copa, és simplement genial, com va ser en el meu cas i el de moltes altres.
Pel que fa a la part fotogràfica del projecte, com a eina per que expressin en les seves famílies i comunitats, m’ha semblat molt útil, i, en certa manera, s’han desinhibit i s’han divertit. Des del meu punt de vista hem estat poc a cada poble, doncs quan començàvem a agafar confiança i a formar part en certa mesura de la comunitat, em marxat. I així no s’ha aprofitant el màxim de que tants uns com altres teníem per oferir-nos. Molta gent em diu que és meravellós que vingui a ajudar i que sigui solidària, altruista, però no és com la majoria ho veu. Al meu parer quan dónes també reps i totes les persones que es dediquen a això és perquè els proporciona alguna cosa, sigui pel simple fet d’aprendre més coses del món, per ser coherent amb els seus valors, o per créixer com persona. El que sé és que aprenc, aprenc, i aprenc a desaprendre, a no jutjar, a estimar…
La forma de viatjar ha canviat per mi, o millor m’ha canviat a mi, deixant entrar llum per veure’m com sóc i sempre he sigut. Com la cançó del himne nepalès que toca tots els matins, som de l’est o oest, de una casta o ètnia o altra, però som iguals i part del mateix. Connectats som part d’un preciós collar (He de reconèixer que mirava amb enuig els «exercicis d’entrenament» que fan en files abans de començar a cantar-lo, doncs era per mi com un servei militar, i també que després de conèixer el seu significat, em vaig tornar més tolerant).
Per tot això, anar a visitar monuments, restaurants o mercats plens de turistes es fa petit i incomplert, només et quedes amb això quan viatges, i perds l’essència del lloc, cultura, gents, i també la comprensió i l’enteniment del que et rodeja allà on vas. La riquesa al observar no és un acte passiu, i demana deixar fora aprenentatges propis però no jutjar, erròniament, enlloc d’estimar. Mamant aquesta cultura guanyant en experiències de vida és inigualable i insubstituïble. Potser això no sigui així per tothom, però és clar que ho és per mi.
Viatja! Recorre carreteres i camins i muntanyes! Banyat en rius sagrats, llacs salats, aigües termals i mars de corals! Ensuma sorra, pols i terra! Puja a les muntanyes més maques i altes i et pots submergir també en els mars més profunds i inexplorats. No jutgis, trenca límits, estima, somnia, vola.
Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?
Ara pots donar per pagar un mes de sou a la infermera, pagar alguns kits higiènics o ajudar a pagar el control de la copa menstrual que farem al setembre: http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/
O Si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB (Una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos).
O altres formes de donar a http://beartsy.org/ca/donacio/
Gràcies! 🙂
Traduït del castellà per Josep V Marin