Han estat ja molts mesos des que vaig deixar Nepal. La meva vida com a voluntària en el Projecte Rato Baltin sembla molt llunyana, perquè han ocorregut moltes coses des que vaig marxar d’Achham, però encara puc sentir com ser part d’aquest projecte va provocar canvis en mi mateixa i en la meva vida.
Quan al principi vaig començar a escriure sobre la meva experiència com a voluntària, vaig pensar que compartiria el meu punt de vista sobre la contribució de la tecnologia en projectes de desenvolupament. De fet, la majoria de les meves tasques com a voluntària eren preparar formularis en aquesta nova aplicació que utilitzàvem per a recollir dades en el camp. Aquest programari, “Kobotoolbox”, em va mantenir ocupada des de febrer fins que vaig deixar Kàtmandu al juny. Jo era una estudiant de cooperació internacional i havia après la importància de recollir dades en el camp, i Kobo era una tecnologia fantàstica que ens permetria aconseguir tota la informació que necessitàvem sense necessitar estar connectats a Internet. Amb aquesta eina, podíem recollir i guardar totes les nostres dades des de llocs remots i descarregar-los tan aviat tornéssim a l’oficina amb connexió a internet. Les dades són essencials perquè ens proveeixen informació sobre l’impacte del projecte i amb l’ús de la tecnologia la informació queda protegida i s’evita perdre papers. És també una gran ajuda per a apoderar a la població perquè és una eina genial per a desenvolupar noves habilitats i tenir accés a informació fiable de forma més ràpida.
En efecte, era sorprenent veure a les joves mentores i formadores aprendre a utilitzar les tablets. Les responsabilitats que comportaven les seves tasques les ajudaven a créixer i tenir confiança en el que eren capaces de fer en tan curt termini de temps. I per a mi, el desafiament era ser capaç d’explicar-les com utilitzar l’aparell sense parlar el mateix idioma. Paciència i imaginació es van convertir en els meus millors amics i em vaig assegurar de mantenir aquestes qualitats durant el temps que vaig passar als pobles.
Quan vaig començar a escriure el primer esborrany d’aquest testimoniatge em vaig adonar que no estava parlant sobre el que sentia respecte a la meva experiència amb el projecte. No era capaç d’expressar els meus sentiments cap al mateix perquè no podia fer un pas enrere per a mirar i veure el que havia portat a la meva vida. Jo estava segura que el projecte tenia un impacte positiu en les noies i dones d’Achham, però no podia veure l’impacte que tenia en la meva pròpia vida.
Vaig haver de recordar: per què vaig decidir anar a l’oest de Nepal en comptes d’anar de senderisme? Nepal era una destinació somiada per mi des de feia molt de temps, però haig d’admetre que, excepte pel fet que és el lloc de naixement de Buda i que hi ha moltes activitats d’exterior a causa de la cadena de muntanyes, no coneixia massa sobre la gent i la cultura. De manera que quan la meva amiga Marisol va venir de tornada del seu viatge a l’Annapurna, i em va dir que havia conegut a aquesta fantàstica dona espanyola que fa un increïble treball per a les dones joves lluitant contra la pràctica del Chaupadi, la meva primera i única pregunta va ser: què és el Chaupadi? Estava estudiant cooperació internacional, i havia analitzat tota mena de projectes diferents sobre l’apoderament de la dona, però mai havia sentit parlar d’una pràctica tan degradant i perillosa per a dones i noies. Quan vaig començar a investigar i em vaig fixar en les accions del Projecte Rato Baltin, vaig tenir clar que volia formar part d’això! Volia ser capaç d’utilitzar els meus coneixements d’aquests dos anys d’estudi de cooperació internacional per a un projecte en el qual cregués. A més d’això, fos una oportunitat per a mi de descobrir aquest país que somiava explorar.
El meu semestre a la universitat havia acabat i estava volant i conduint tot el camí cap a Sanfebagar en Achham, a mitjan abril. Quan Clara em va dir que em prendria dos dies amb autobús per a arribar al nostre punt de trobada per a la formació, haig d’admetre que no estava segura d’on anava, i estava una mica preocupada. Havia de trobar el camí fins allí jo sola perquè no em va donar temps a marxar-me de Kàtmandu amb la resta de l’equip. Va ser la meva primera trobada amb la cultura nepalesa. Havia de creure que, sense importar quant temps em portaria, dia i nit conduint per carreteres plenes de sots, arribaria a la meva destinació. Havia de deixar anar la por al desconegut i simplement deixar-me estar en el moment present, i saber que tot aniria bé. Encara puc recordar la calor, la pols i el soroll en la carretera, i com em vaig sentir maldestra, cansada i perduda en el meu primer dia de formació. Però allí estava per fi!
Aviat em vaig adonar que formar part del projecte no era sol sobre mi ajudant i compartint els meus coneixements. En Achham, més que res estava rebent i aprenent. Encara que no podia expressar-me en paraules, estava interactuant amb les noies. Les joves mentores, Lalita, Sangita, Manisha i Tulsi, amb les quals compartia habitació, estaven sempre preocupades pel meu benestar perquè sabien que les condicions en les quals vivíem eren inusuals per a mi. De seguida vaig formar part del seu món i d’alguna manera em van mostrar el que era ser una dona jove en Achham.
Jo estava impressionada per la seva dedicació a les seves tasques, i segons les observava preparar-se per a la classe cada matí, no podia evitar imaginar com seria les coses per a elles si no tinguessin l’oportunitat d’impartir la classe d’educació sexual per al Projecte Rato Baltin. Haurien estat probablement en el camp o ajudant amb les tasques casolanes, però en comptes d’això, estaven fent canvis en la seva comunitat orgullosament.
En cadascun dels tres pobles que visitem, l’estil de vida era diferent, però la falta d’accés a aigua neta era sempre el problema més gran. Vaig haver d’acostumar-me a dutxar-me usant la canella d’aigua principal a la roba interior i sent observada amb curiositat per qualsevol que vingués a omplir els seus atuells.
En Hichma, el primer poble, em vaig sentir de seguida com a casa. Els membres de la comunitat ens van proporcionar una calorosa benvinguda i rebem un fort suport per part seva. En el col·legi, els estudiants es van mostrar molt oberts i interessats per la classe que les noies impartien, i quan el nostre treball acabava, els meus passejos habituals a última hora de la tarda em permetrien prendre fotos de les dones i del paisatge. Estava prenent fotos de moments que no oblidaria mai. Vaig pensar que podria entendre el que se sent una dona en Achham mirant-les i vivint amb elles, però la veritat és que no em vaig poder sentir identificada respecte a la pràctica del Chaupadi. Jo mai em trobaré en la tessitura que m’obliguin a dormir en una cabanya i ser considerada impura cada mes. No importa quant pugui estudiar els problemes que comporta aquesta pràctica, jo mai sentiré la por d’estar sola, el sentiment d’injustícia i rebuig, el sentiment de no ser capaç d’anar a resar al temple o el sentiment que em demanin que mengi separada de la resta de la família. Fins i tot si passo temps viatjant i fins i tot si em quedo el suficient temps com per a submergir-me en la cultura i tradicions, mai sabré el que se sent creixent i vivint en un país subdesenvolupat. Encara que mai em vaig sentir com una privilegiada en el meu propi país, als pobles a Nepal vaig poder sentir l’afortunada que era per créixer en un entorn on puc ser lliure de ser la dona que he triat ser. Tinc sort perquè vaig néixer en una part del món on vaig poder ser lliure per a fer qualsevol cosa amb la meva vida i estimar a qui vulgui. No importa si sóc rica o pobra, encara tinc el dret de decidir per mi mateixa el que vull fer amb la meva vida.
It then became even more obvious that I should use these privileges to help those who need change in their conditions and lives. As a foreigner, it wasn’t my role to force or impose new habits or try to change their traditions. I could only set an example of how free a woman can be when she has the tools to make her period more comfortable and experience it as a natural process. For that, the menstrual cup is the best solution, and any woman can benefit from it. As a privileged individual, it is my responsibility to act and help those in need. What I came to learn is that we are responsible for our own changes. The girls, mentors, and trainers took the opportunity that was given to them. They transformed their life for a while – and probably forever, and I strongly believe that our time with the Rato Baltin Project will also have an impact on young women in Achham and make changes in their lives. As far as I am concerned, I know I will be back in Nepal and my participation in the Rato Baltin Project isn’t over yet. Today I feel grateful for the opportunity to be part of this adventure and every month when it is time to use my menstrual cup, I cannot help but remember what it was like to be woman in Achham.
Escrit i fotos per Anne-Laure Crepin, correcció de Shae Marineau, traducció d'Ixone Saenz.
Voleu ajudar-nos a recaptar diners pel projecte de les nenes del Nepal?
Fes-te soci: https://beartsy.org/ca/fes-te-soci/
Paypal Donacions Mensuals:
O si ho prefereixes, pots donar per transferència bancària a: Banc Sabadell IBAN: ES23 0081 0900 8200 0430 1934 BIC: BSABESBB (una donació recurrent ens ajudarà a planificar millor el nostre pressupost per dur a terme els projectes empresos).
O altres formes de donar a http://beartsy.org/ca/involucrat-amb-rato-baltin/
Gracies! 🙂